Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Passen coses interessants

Por: | 11 de abril de 2016

  L'any 1452, a Magúncia, Gutenberg va reproduir per primera vegada la Bíblia amb el nou invent de la impremta. Seixanta anys després, Luter clava l'escrit amb noranta-cinc tesis renovadores dels dogmes catòlics a l'Església de Tots els Sants de Wittenberg. Ells no ho imaginaven, però aquest doble fet -la invenció de la impremta, l'inici del luteranisme- inaugura l'edat Moderna amb tanta transcendència com la presa de Constantinopla (1453) o el descobriment d'Amèrica (1492).
   La fi dels monopolis -també els simbòlics- sempre és ocasió de petites gatzares iconoclastes. Accedir a una lectura personal de la Bíblia, en l'idioma matern, va suposar, en aquelles albades de la modernitat, l'adquisició d'una nova consciència personal i crítica, i l'alliberament d'una fosca truculència dogmàtica.
   El fet és significatiu perquè, com tots els grans terratrèmols de la història, d'aquell de fa mig mil·lenni encara ens en vénen rèpliques. Albert Sáez, per exemple, compara (al seu recent llibre El periodisme després de Twitter. Notes per a repensar l'ofici) la destrucció del dogma catòlic en relació a l'accés a la Bíblia amb el que està passant ara mateix en el terreny del periodisme. La «revolta protestant» propiciada per la irrupció d'internet ha canviat la funció dels intermediaris de la informació. Ara, el públic ja no vol escoltar un sermó: vol poder dialogar directament amb l'oficiant.

El periodisme després de Twitter

   Naturalment, la novetat seria magnífica de no ser perquè, de retruc, ha propiciat una crisi de dimensions descomunals en tots els mitjans tradicionals, però especialment en la premsa escrita. A pesar que Sáez ja s'ocupa de recordar que els problemes del sector (baixada de vendes, davallada de la facturació publicitària) són anteriors al cataclisme financer del 2008, no és difícil d'entendre que l'acció a l'uníson d'aquesta catàstrofe amb el canvi de paradigma en les tecnologies de la informació (del món industrial al digital) ha provocat una situació de pànic en les empreses implicades.
   Així és, amics: el món està canviant sota els nostres propis peus i només ens falta una mica de perspectiva per a contemplar la magnitud de l'esllavissada. Diàleg? Això està molt bé, però, com recorda Lluís Bassets en un altre text recent (El último que apague la luz), «si tots som periodistes, ningú és periodista». I és que, en el fons, el que propicia Internet i altres avenços annexos és que qualsevol puga desenvolupar els seus impulsos creatius i posar-se a l'altura dels grans noms que admira. Ara un particular es pot creure Robert Capa fent fotos amb una càmera digital, o Shakespeare autoeditant-se un llibre i venent-lo a la xarxa, o Tom Wolfe publicant un "reportatge" al seu bloc. Però si tots som fotògrafs, escriptors, periodistes... ja no cal la fotografia, la literatura, el periodisme?
   Fora de visions apocalíptiques (sempre amenes, però escassament operatives), el problema rau a dilucidar si aquesta liberalització pot ser canalitzada en favor dels discursos tradicionals. Partiré de la base, per si cal dir-ho, que considere aquests discursos encara imprescindibles. En conseqüència, caldrà posar les eines per a assegurar-ne la pervivència en el nou entorn.
   Sáez posa el dit a la nafra. La cultura de la gratuïtat, per exemple, és un petit càncer que pot acabar matant-ho tot. En el fons, si els professionals (els periodistes, els escriptors, els fotògrafs, els cineastes...) no són remunerats pel seu treball tot quedarà en mans dels amateurs. Un model així encimbellaria un caos sense jerarquia i, doncs, finalment sense cap interès. Per a lluitar-hi, els mitjans han de guanyar diners i han de pagar-ne. El que és irreversible, però, és l'emergència d'un nou professional, destre en habilitats multimèdia però, sobretot, amb un valor afegit que no hauria de sorprendre ningú: la qualitat literària de la seua escriptura.
   Crec que un dels valors més destacables de l'aportació d'Albert Sáez és propugnar que la figura del nou periodista digital ha de ser alhora un intel·lectual i un hermeneuta. I encara més, afegiria jo: un autèntic escriptor.
   Ja se sap que la diferència entre periodisme i literatura és simplement de grau: el llenguatge periodístic només denota, mentre el literari es propulsa cap a un ventall inacabable de connotacions. Si Llorenç Gomis propugnava que l'objectiu del primer és «persuadir la gent que passen coses interessants», la finalitat del periodisme del futur ha de ser -ja és- «persuadir la gent que passen coses interessants i contar-les de manera impecablement literària».
   Només així el vell ofici de relatar la realitat potser podrà subsistir.

Hay 1 Comentarios

Junt l'honradesa i la veritat per davant.

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal