Pedro Sánchez, el líder del PSOE, és un home guapo. El seu rostre sense arestes, d'una bellesa cisellada, agrada a les dones. Un tipus ben plantat que passeja la seua altura elegantment felina de jugador de bàsquet entre els taurons de la política espanyola, on la circumstància de la telegènia no és menyspreable per a l'èxit d'un polític. Tanmateix, aquest cos atlètic i ben format fa temps que desprèn una flaire estranya. Molts ho han notat, però la majoria s'ha limitat a apartar-ne el nas. És una pudor inequívoca i molt poc ambigua: és la mala olor dels cadàvers, la ferum de la descomposició. Perquè Pedro Sánchez, per desgràcia, és mort, i no ho sap. Sembla, exactament, un personatge de novel·la hispanoamericana; potser, posem per cas, el Pedro Páramo de Juan Rulfo. El realisme màgic el protegeix, i ningú està disposat a trencar l'encanteri: tots, al seu voltant, li riuen les bromes, l'escolten quan parla, el posen als cartells més llampants. Un walking dead qualsevol, un mort que camina...
A les eleccions generals del mes que ve, les possibilitats que la revelació del verdader estat de Sánchez siguen ja inocultables són molt poderoses. Una tempesta perfecta s'hi congria. El PSOE, aquest partit centenari que ha regit bona cosa de les responsabilitats institucionals en el règim del 78, és a punt d'enfrontar-se als seus temors més angoixosos. La coalició Units Podem, segons massa previsions, el sobrepassarà en vots i, llavors, els barons territorials socialistes trauran els ganivets i els enfonsaran en la seua carn ja exsangüe. Perquè Pedro Sánchez ja hi ingressa cadàver. I ell és l´únic que no ho sap.
Des del 2011, el Partit Socialista Obrer Espanyol ha perdut milions de vots. La sagnia ha afectat la marca central i també marques germanes, com la del PSC. Les causes de cada cas són diferents, però el diagnòstic general és el mateix: el model socialdemòcrata, sorgit amb puixança de la reconstrucció europea del 1945, ha entrat en una crisi irreversible. Durant dècades, el socialisme democràtic va ser un vigilant fiable del capitalisme, el garant que el sistema podia adaptar-se a un món bipolar i servir de dic de contenció a l'amenaça comunista. La caiguda del mur de Berlín, però, ho va trastocar tot. Durant algun temps, encara semblava possible que el model socialdemòcrata (el capitalisme amb rostre humà) poguera mantenir una certa hegemonia simbòlica. El daltabaix del 2008, però, va ensorrar aquesta ficció. Zapatero va impossibilitar qualsevol eixida. Igual que va permetre la indignitat del ribot contra el nou Estatut de Catalunya (origen de l'ocàs del PSC), va encetar el camí sense tornada de la submissió al model de l'austeritat neoliberal (origen de l'ocàs del PSOE). De sobte, milions de votants es van sentir estafats, orfes, desorientats. Què volia dir, en un context tan brutal com el que va encetar la caiguda de Lehman Brothers, ser socialista? Pablo Iglesias, un obscur professor madrileny forjat en les lluites minoritàries de l'extrema esquerra, va veure la llum. La maquinària implacable de la història es posava en marxa.
Ara que es parla tant del centre polític (una entelèquia rudimentària però útil), crec que és prou evident que l'autèntic partit centrista a Espanya ha sigut i encara és el PSOE. El centre perfecte: esquerrà en el model social i dretà en el model econòmic. La "dreta civilitzada" que ha fet el seu paper i, ara mateix, ja resulta inservible per a qualsevol que tinga menys de 65 anys. A les eleccions de juny, en tot cas, aquest caràcter centrista (de punt intermedi entre extrems) es veurà amb la màxima claredat. Perquè és obvi que Ciutadans no s'ubica en aquesta posició (això ho sabem bé a Catalunya i al País Valencià). PP i Ciutadans són la dreta i Podem i les seues confluències són l'esquerra (i després hi ha les forces estrictament nacionalistes, que juguen dins uns altres eixos). El PSOE hi tindrà, a l'endemà de les eleccions, el dilema més difícil de la seua llarga trajectòria: donar suport als uns o als altres. Qualsevol decisió que prenga, en aquest sentit, suposarà la seua destrucció. Les ganivetades vindran de la dreta o de l'esquerra, i en tots dos casos seran mortals.
M'agradaria saber què passarà el 27 de juny, a l'endemà de les eleccions, però no en tinc ni idea. En aquest punt els lectors estaran arrufant el nas: dec ser el primer tipus amb accés regular a les tribunes públiques, en un país on tothom opina de tot i coneix perfectament la cura miraculosa per al càncer, que reconec la meua ignorància sobre un afer futur. Per això no m'agradaria estar en la pell de Pedro Sánchez. Un tipus tan ben plantat, tan atractiu, tan fotogènic. Un home tan jove que va morir tan bell...
Hay 0 Comentarios