Aquest dissabte vaig tindre el plaer d'introduir l'escriptora i amiga Anna Moner en els Dissabtes Literaris de Borriana. Sota aquest títol l'Agrupació Borrianenca de Cultura organitza, des de fa onze anys, unes trobades sobre literatura catalana, cada mes de maig. Fins ara hi han participat els següents escriptors:
2006: Vicent Usó, Vicenç Villatoro, Sam Abrams, David Castillo.
2007: Carles Alberola, Xavier Pla, Antoni Guzman, Martí Domínguez
2008: Joan F. Mira, Joan Daniel Bezsonoff, Sebastià Alzamora.
2009: Najat el Hachmi, Ignasi Mora, Emília Bea.
2010: Ferran Sáez, Santi Vallès, Mercè Ibarz.
2011: Manuel Molins, Josep Maria Pinto, Ignasi Aragay.
2012: Josep Piera, Carles Duarte, Pere Antoni Pons.
2013: Marta Pessarrodona, Alba Dedeu, Joan Pla.
2014: Eduard J. Verger, Albert Mestres, Isidre Crespo
2015: Antònia Carré Pons, Joan Lluís Lluís, Glòria Olivares
A hores d'ara és una activitat plenament consolidada, de manera que constitueix el cicle de conferències de divulgació literària més important del País Valencià fora de la seua capital.
Anna Moner venia a parlar-nos de la seua recent novel·la, El retorn de l'hongarès (Premi Alfons el Magnànim). Vaig escriure un comentari crític d'aquest relat al suplement de llibres del diari Ara, que tot seguit transcriuré. L'anècdota té un corol·lari divertit, que em conforta particularment. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves, en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir. I es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç per no poder deixar de llegir un bon llibre.
"Monstruosament delicat": així va definir el seu relat Anna Moner davant el públic que omplia de gom a gom la sala d'actes de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. Una dona bella que té un món interior d'una riquesa exuberant. Li augure un gran futur com a escriptora. I ací teniu la meua impressió sobre El retorn de l'hongarès:
"He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.
Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del trasplantament definitiu.
Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.
Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.
Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament."
[Publicat en Ara, 9-5-2015]
Hay 0 Comentarios