Acaba de morir Josep Torrent, el qui va ser delegat d'aquest periòdic a València entre 1997 i 2014. Com que vaig començar a col·laborar en El País a l'abril del 1998 (amb un article de tema somrientment escabrós, "Sin noticias del Pechina"), Torrent va ser el meu cap fins a la seua jubilació. Guardava amb ell la distància que separa, al món de la premsa, un col·laborador del seu superior jeràrquic, però crec que ens teníem simpatia, cada un a la nostra manera. Era un tipus sense pèls a la llengua, d'una cordialitat una mica àcida, vehement però eficaç. En els bons temps, em va encarregar peces de què estic raonablement orgullós, tot això abans que la delegació valenciana del rotatiu anara aprimant-se fins l'extenuació -a partir del convenciment dels grans gurus de la capçalera que als seus lectors valencians els hauria d'interessar més el que passa a Medellín o a Caracas que el que s'esdevé cada dia al País Valencià...
Torrent va saber convertir les pàgines valencianes de El País en un autèntic diari en miniatura. En els bons temps, s'hi oferia la informació més fiable i completa disponible al terreny. Després vindria el marasme i la voràgine: acomiadaments, prejubilacions, supressions... Que un diari com aquest no puga mantindre una delegació i un suplement a València és una tragèdia, una més de les que ens sorprenen cada dia en el gremi. Els seus competidors, que no són babaus, han aprofitat la circumstància per captar-hi els lectors orfes, així que no sé quin benefici final (més enllà de quadrar algun miserable balanç) ha reportat tot plegat.
Acabaré amb una anècdota de Pep que dóna la mesura de la seua manera d'exercir la responsabilitat que li pertocava. L'any 2008 vaig publicar ací un article titulat "Lecciones del Cabanyal". A propòsit d'un tema que em sublevava -la projectada destrucció d'un dels barris més bells de la ciutat de València-, atacava la gens honorable Rita Barberá en uns termes que ara ens semblarien ursulinescos, però que llavors -en plena hegemonia absolutíssima del PP en totes les instàncies del poder local- podien passar per arriscats i fins i tot compromesos (perillava la vida de l'artista, em sembla). Llegiu l'article ací i jutgeu vosaltres mateixos. En consta que des de l'Ajuntament de València es va exercir pressions poc subtils contra la meua presència a les pàgines del periòdic. Pep Torrent, ferm com una roca, hi va fer oïdes sordes. Va explicar amb calma que de la meua opinió només jo em feia responsable i que El País sempre empararia la llibertat d'expressió de totes les seues firmes. Només podia oferir, com a contrapartida, que Rita Barberá o algun dels seus col·laboradors hi publicaren una rèplica. I així va ser: Miquel Domínguez, un dels més estrets acòlits de la gran dama (i ara en la llarga rècua de sospitosos habituals, imputats, investigats o com collons se n'haja de dir), va escriure un article defensant la seua matrona i explicant quina mena de rojo peligroso era jo. I ací pau i després glòria.
De tot això ja fa alguns anys i ara Pep Torrent és mort. Que siga molt amena la seua estada ultraterrena. Segur que no s'oblida de fer-ne alguna crònica -dissortadament, ja incorpòria- amb la seua ironia cantelluda...
Hay 0 Comentarios