El dilema del PSOE

Pedro Sánchez, el líder del PSOE, és un home guapo. El seu rostre sense arestes, d'una bellesa cisellada, agrada a les dones. Un tipus ben plantat que passeja la seua altura elegantment felina de jugador de bàsquet entre els taurons de la política espanyola, on la circumstància de la telegènia no és menyspreable per a l'èxit d'un polític. Tanmateix, aquest cos atlètic i ben format fa temps que desprèn una flaire estranya. Molts ho han notat, però la majoria s'ha limitat a apartar-ne el nas. És una pudor inequívoca i molt poc ambigua: és la mala olor dels cadàvers, la ferum de la descomposició. Perquè Pedro Sánchez, per desgràcia, és mort, i no ho sap. Sembla, exactament, un personatge de novel·la hispanoamericana; potser, posem per cas, el Pedro Páramo de Juan Rulfo. El realisme màgic el protegeix, i ningú està disposat a trencar l'encanteri: tots, al seu voltant, li riuen les bromes, l'escolten quan parla, el posen als cartells més llampants. Un walking dead qualsevol, un mort que camina...

  A les eleccions generals del mes que ve, les possibilitats que la revelació del verdader estat de Sánchez siguen ja inocultables són molt poderoses. Una tempesta perfecta s'hi congria. El PSOE, aquest partit centenari que ha regit bona cosa de les responsabilitats institucionals en el règim del 78, és a punt d'enfrontar-se als seus temors més angoixosos. La coalició Units Podem, segons massa previsions, el sobrepassarà en vots i, llavors, els barons territorials socialistes trauran els ganivets i els enfonsaran en la seua carn ja exsangüe. Perquè Pedro Sánchez ja hi ingressa cadàver. I ell és l´únic que no ho sap.
   Des del 2011, el Partit Socialista Obrer Espanyol ha perdut milions de vots. La sagnia ha afectat la marca central i també marques germanes, com la del PSC. Les causes de cada cas són diferents, però el diagnòstic general és el mateix: el model socialdemòcrata, sorgit amb puixança de la reconstrucció europea del 1945, ha entrat en una crisi irreversible. Durant dècades, el socialisme democràtic va ser un vigilant fiable del capitalisme, el garant que el sistema podia adaptar-se a un món bipolar i servir de dic de contenció a l'amenaça comunista. La caiguda del mur de Berlín, però, ho va trastocar tot. Durant algun temps, encara semblava possible que el model socialdemòcrata (el capitalisme amb rostre humà) poguera mantenir una certa hegemonia simbòlica. El daltabaix del 2008, però, va ensorrar aquesta ficció. Zapatero va impossibilitar qualsevol eixida. Igual que va permetre la indignitat del ribot contra el nou Estatut de Catalunya (origen de l'ocàs del PSC), va encetar el camí sense tornada de la submissió al model de l'austeritat neoliberal (origen de l'ocàs del PSOE). De sobte, milions de votants es van sentir estafats, orfes, desorientats. Què volia dir, en un context tan brutal com el que va encetar la caiguda de Lehman Brothers, ser socialista? Pablo Iglesias, un obscur professor madrileny forjat en les lluites minoritàries de l'extrema esquerra, va veure la llum. La maquinària implacable de la història es posava en marxa.
   Ara que es parla tant del centre polític (una entelèquia rudimentària però útil), crec que és prou evident que l'autèntic partit centrista a Espanya ha sigut i encara és el PSOE. El centre perfecte: esquerrà en el model social i dretà en el model econòmic. La "dreta civilitzada" que ha fet el seu paper i, ara mateix, ja resulta inservible per a qualsevol que tinga menys de 65 anys. A les eleccions de juny, en tot cas, aquest caràcter centrista (de punt intermedi entre extrems) es veurà amb la màxima claredat. Perquè és obvi que Ciutadans no s'ubica en aquesta posició (això ho sabem bé a Catalunya i al País Valencià). PP i Ciutadans són la dreta i Podem i les seues confluències són l'esquerra (i després hi ha les forces estrictament nacionalistes, que juguen dins uns altres eixos). El PSOE hi tindrà, a l'endemà de les eleccions, el dilema més difícil de la seua llarga trajectòria: donar suport als uns o als altres. Qualsevol decisió que prenga, en aquest sentit, suposarà la seua destrucció. Les ganivetades vindran de la dreta o de l'esquerra, i en tots dos casos seran mortals.
  M'agradaria saber què passarà el 27 de juny, a l'endemà de les eleccions, però no en tinc ni idea. En aquest punt els lectors estaran arrufant el nas: dec ser el primer tipus amb accés regular a les tribunes públiques, en un país on tothom opina de tot i coneix perfectament la cura miraculosa per al càncer, que reconec la meua ignorància sobre un afer futur. Per això no m'agradaria estar en la pell de Pedro Sánchez. Un tipus tan ben plantat, tan atractiu, tan fotogènic. Un home tan jove que va morir tan bell...

Els Dissabtes Literaris, monstruosament delicats

Aquest dissabte vaig tindre el plaer d'introduir l'escriptora i amiga Anna Moner en els Dissabtes Literaris de Borriana. Sota aquest títol l'Agrupació Borrianenca de Cultura organitza, des de fa onze anys, unes trobades sobre literatura catalana, cada mes de maig. Fins ara hi han participat els següents escriptors:

2006: Vicent Usó, Vicenç Villatoro, Sam Abrams, David Castillo.

2007: Carles Alberola, Xavier Pla, Antoni Guzman, Martí Domínguez

2008: Joan F. Mira, Joan Daniel Bezsonoff, Sebastià Alzamora.

2009: Najat el Hachmi, Ignasi Mora, Emília Bea.

2010: Ferran Sáez, Santi Vallès, Mercè Ibarz.

2011: Manuel Molins, Josep Maria Pinto, Ignasi Aragay.

2012: Josep Piera, Carles Duarte, Pere Antoni Pons.

2013: Marta Pessarrodona, Alba Dedeu, Joan Pla.

2014: Eduard J. Verger, Albert Mestres, Isidre Crespo

2015: Antònia Carré Pons, Joan Lluís Lluís, Glòria Olivares

  A hores d'ara és una activitat plenament consolidada, de manera que constitueix el cicle de conferències de divulgació literària més important del País Valencià fora de la seua capital.

  Anna Moner venia a parlar-nos de la seua recent novel·la, El retorn de l'hongarès (Premi Alfons el Magnànim). Vaig escriure un comentari crític d'aquest relat al suplement de llibres del diari Ara, que tot seguit transcriuré. L'anècdota té un corol·lari divertit, que em conforta particularment. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves, en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir. I es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç per no poder deixar de llegir un bon llibre.

  "Monstruosament delicat": així va definir el seu relat Anna Moner davant el públic que omplia de gom a gom la sala d'actes de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. Una dona bella que té un món interior d'una riquesa exuberant. Li augure un gran futur com a escriptora. I ací teniu la meua impressió sobre El retorn de l'hongarès:

  "He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.

  Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del trasplantament definitiu.

  Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.

  Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.

  Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament."

[Publicat en Ara, 9-5-2015]

Una fira a Ares

Ares del Maestrat és un petit poble de tot just dos-cents habitants situat al sud del Sistema Ibèric. Aquest dissabte, 7 de maig, s'hi ha celebrat una Fira del Llibre. Potser el lector d'aquestes línies, habitant d'una gran urbs -Barcelona, València...-, es riurà per sota el llavi tot maliciant-se quina mena d'interès pot tindre fer pujar alguns escriptors més de mil-cent metres d'altura per acontentar un públic tan migrat. En realitat, la història no va ben bé així. La Fira d'Ares és una institució modestament modèlica, pastorejada amb una il·lusió apassionada per Susanna Sebastià i un grapat d'entusiastes col·laboradors (Susanna i Carles Ripollés són els autors d'aquest bonic aplec de fotografies i poemes que es diu L'interior, que he prologat de bona gana). Com sabem tots els escriptors avesats a recórrer el país, és ben sovint als pobles més menuts on hi ha el públic més agraït i curiós, el posseït per una vitalitat i una curiositat més autèntiques.

  El cartell d'enguany el formàvem Lluís Meseguer, Martí Domínguez i jo mateix. Lluís acaba de publicar el recull d'articles de premsa La ciutat dels dies, a què m'he referit ací mateix també per la circumstància prologal (de vegades pense que passaré a la història de la literatura pels meus pròlegs: no seria un mal destí...). Martí, al seu torn, venia a parlar de La sega, aquesta intensa i excel·lent novel·la que tracta del món dels masovers, un tema tan emotiu per als habitants de les comarques de l'interior nord del País Valencià. Com que ja he escrit el que havia d'escriure sobre La sega (i ho podeu llegir ací), només em quedava emplaçar Martí per fer un bon àpat al seu mas -el de Monfort de Baix, als peus del Penyagolosa. La seua gentil esposa Tatiana i les seues vivaces filles, Aitana i Marta, van quedar com a testimonis.

  Pel que fa a mi, havia de parlar de La memòria del sabor. Era el final d'un llarg i intens periple que m'ha portat amunt i avall (Elx, Alacant, València, Castelló, Vila-real, Borriana, Barcelona....) explicant les delícies de la meua cuina materna. Aprofitant la temàtica, els restaurants de la localitat van preparar durant tot el dia receptes inspirades en les del meu llibre. I en vam fer els honors, no cal dir-ho.

  El programa es cloïa amb l'actuació de Meritxell Gené. Crec que per a molts -començant per mi mateix- la música d'aquesta cantautora lleidatana va ser un autèntic descobriment. El seu últim disc, Branques, és un sensual oasi harmònic de poetes d'arreu dels Països Catalans musicats per ella o per Jordi Gasion. Escoltant-la tranquil·lament en el cotxe, mentre baixava cap a la Plana, he quedat posseït per una veu que s'allunya del tòpic més suat -la "veu vellutada"- per obrir-se a registres insospitats, des d'un punt d'aspresa tel·lúrica fins dolceses molt delicades. En aquesta veu, Vinyoli, Estellés (que deu ser, ja, el poeta més musicat de tota la literatura catalana), Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Marià Villangómez o Salvat-Papasseit s'amotlaven a l'accent lleidatà, aquest preciós punt d'equilibri entre el català oriental i el nostre valencià. És així, amb tot just una veu i una guitarra (amb l'acompanyament ocasional d'altres instruments), on un cantant demostra el que val. I Meritxell Gené -una bella cantant, per dins i per fora- no hi necessita demostrar ja res.

  El motiu lul·lià de la portada del seu disc -l'arbre de Villangómez ("Arrelar, com un arbre, dins la terra..."), el de les "planúries de set i de pecat" de Joan Sales, el de l'amorós Manuel de Pedrolo ("Eixamplo les arrels per fer-me més semblant a una imatge promesa")- no pot ser més oportú. Enguany celebrem el set-cents aniversari de la mort de Ramon Llull. El seu arbre místic arrela a Lleida, a Ares, al Penyagolosa, a Borriana i a tot arreu on la nostra llengua i la nostra cultura troben un home o una dona que les estimen amb l'esperançat amor que mereixen.

En la mort de Josep Torrent

Acaba de morir Josep Torrent, el qui va ser delegat d'aquest periòdic a València entre 1997 i 2014. Com que vaig començar a col·laborar en El País a l'abril del 1998 (amb un article de tema somrientment escabrós, "Sin noticias del Pechina"), Torrent va ser el meu cap fins a la seua jubilació. Guardava amb ell la distància que separa, al món de la premsa, un col·laborador del seu superior jeràrquic, però crec que ens teníem simpatia, cada un a la nostra manera. Era un tipus sense pèls a la llengua, d'una cordialitat una mica àcida, vehement però eficaç. En els bons temps, em va encarregar peces de què estic raonablement orgullós, tot això abans que la delegació valenciana del rotatiu anara aprimant-se fins l'extenuació -a partir del convenciment dels grans gurus de la capçalera que als seus lectors valencians els hauria d'interessar més el que passa a Medellín o a Caracas que el que s'esdevé cada dia al País Valencià...

  Torrent va saber convertir les pàgines valencianes de El País en un autèntic diari en miniatura. En els bons temps, s'hi oferia la informació més fiable i completa disponible al terreny. Després vindria el marasme i la voràgine: acomiadaments, prejubilacions, supressions... Que un diari com aquest no puga mantindre una delegació i un suplement a València és una tragèdia, una més de les que ens sorprenen cada dia en el gremi. Els seus competidors, que no són babaus, han aprofitat la circumstància per captar-hi els lectors orfes, així que no sé quin benefici final (més enllà de quadrar algun miserable balanç) ha reportat tot plegat.

  Acabaré amb una anècdota de Pep que dóna la mesura de la seua manera d'exercir la responsabilitat que li pertocava. L'any 2008 vaig publicar ací un article titulat "Lecciones del Cabanyal". A propòsit d'un tema que em sublevava -la projectada destrucció d'un dels barris més bells de la ciutat de València-, atacava la gens honorable Rita Barberá en uns termes que ara ens semblarien ursulinescos, però que llavors -en plena hegemonia absolutíssima del PP en totes les instàncies del poder local- podien passar per arriscats i fins i tot compromesos (perillava la vida de l'artista, em sembla). Llegiu l'article ací i jutgeu vosaltres mateixos. En consta que des de l'Ajuntament de València es va exercir pressions poc subtils contra la meua presència a les pàgines del periòdic. Pep Torrent, ferm com una roca, hi va fer oïdes sordes. Va explicar amb calma que de la meua opinió només jo em feia responsable i que El País sempre empararia la llibertat d'expressió de totes les seues firmes. Només podia oferir, com a contrapartida, que Rita Barberá o algun dels seus col·laboradors hi publicaren una rèplica. I així va ser: Miquel Domínguez, un dels més estrets acòlits de la gran dama (i ara en la llarga rècua de sospitosos habituals, imputats, investigats o com collons se n'haja de dir), va escriure un article defensant la seua matrona i explicant quina mena de rojo peligroso era jo. I ací pau i després glòria.

  De tot això ja fa alguns anys i ara Pep Torrent és mort. Que siga molt amena la seua estada ultraterrena. Segur que no s'oblida de fer-ne alguna crònica -dissortadament, ja incorpòria- amb la seua ironia cantelluda...