Ares del Maestrat és un petit poble de tot just dos-cents habitants situat al sud del Sistema Ibèric. Aquest dissabte, 7 de maig, s'hi ha celebrat una Fira del Llibre. Potser el lector d'aquestes línies, habitant d'una gran urbs -Barcelona, València...-, es riurà per sota el llavi tot maliciant-se quina mena d'interès pot tindre fer pujar alguns escriptors més de mil-cent metres d'altura per acontentar un públic tan migrat. En realitat, la història no va ben bé així. La Fira d'Ares és una institució modestament modèlica, pastorejada amb una il·lusió apassionada per Susanna Sebastià i un grapat d'entusiastes col·laboradors (Susanna i Carles Ripollés són els autors d'aquest bonic aplec de fotografies i poemes que es diu L'interior, que he prologat de bona gana). Com sabem tots els escriptors avesats a recórrer el país, és ben sovint als pobles més menuts on hi ha el públic més agraït i curiós, el posseït per una vitalitat i una curiositat més autèntiques.
El cartell d'enguany el formàvem Lluís Meseguer, Martí Domínguez i jo mateix. Lluís acaba de publicar el recull d'articles de premsa La ciutat dels dies, a què m'he referit ací mateix també per la circumstància prologal (de vegades pense que passaré a la història de la literatura pels meus pròlegs: no seria un mal destí...). Martí, al seu torn, venia a parlar de La sega, aquesta intensa i excel·lent novel·la que tracta del món dels masovers, un tema tan emotiu per als habitants de les comarques de l'interior nord del País Valencià. Com que ja he escrit el que havia d'escriure sobre La sega (i ho podeu llegir ací), només em quedava emplaçar Martí per fer un bon àpat al seu mas -el de Monfort de Baix, als peus del Penyagolosa. La seua gentil esposa Tatiana i les seues vivaces filles, Aitana i Marta, van quedar com a testimonis.
Pel que fa a mi, havia de parlar de La memòria del sabor. Era el final d'un llarg i intens periple que m'ha portat amunt i avall (Elx, Alacant, València, Castelló, Vila-real, Borriana, Barcelona....) explicant les delícies de la meua cuina materna. Aprofitant la temàtica, els restaurants de la localitat van preparar durant tot el dia receptes inspirades en les del meu llibre. I en vam fer els honors, no cal dir-ho.
El programa es cloïa amb l'actuació de Meritxell Gené. Crec que per a molts -començant per mi mateix- la música d'aquesta cantautora lleidatana va ser un autèntic descobriment. El seu últim disc, Branques, és un sensual oasi harmònic de poetes d'arreu dels Països Catalans musicats per ella o per Jordi Gasion. Escoltant-la tranquil·lament en el cotxe, mentre baixava cap a la Plana, he quedat posseït per una veu que s'allunya del tòpic més suat -la "veu vellutada"- per obrir-se a registres insospitats, des d'un punt d'aspresa tel·lúrica fins dolceses molt delicades. En aquesta veu, Vinyoli, Estellés (que deu ser, ja, el poeta més musicat de tota la literatura catalana), Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Marià Villangómez o Salvat-Papasseit s'amotlaven a l'accent lleidatà, aquest preciós punt d'equilibri entre el català oriental i el nostre valencià. És així, amb tot just una veu i una guitarra (amb l'acompanyament ocasional d'altres instruments), on un cantant demostra el que val. I Meritxell Gené -una bella cantant, per dins i per fora- no hi necessita demostrar ja res.
El motiu lul·lià de la portada del seu disc -l'arbre de Villangómez ("Arrelar, com un arbre, dins la terra..."), el de les "planúries de set i de pecat" de Joan Sales, el de l'amorós Manuel de Pedrolo ("Eixamplo les arrels per fer-me més semblant a una imatge promesa")- no pot ser més oportú. Enguany celebrem el set-cents aniversari de la mort de Ramon Llull. El seu arbre místic arrela a Lleida, a Ares, al Penyagolosa, a Borriana i a tot arreu on la nostra llengua i la nostra cultura troben un home o una dona que les estimen amb l'esperançat amor que mereixen.
Hay 2 Comentarios
Moltes gràcies per les teves paraules, Joan! Un plaer tenir-te entre nosaltres per anar fent bullir l'olla de la cultura una mica més.
I, per cert, parlant de quartets i sonates per a un sol instrument, a l'agost a Ares també tenim un magnífic festival de música. Us captivarà!
Publicado por: Jordi Marín | 09/05/2016 13:20:27
Magnífic article, Joan! Es clar que, ben sovint, al pot petit hi ha la bona confitura. Un exemple similar, en el camp musical, es la possibilitat de disfrutat d'un quartet, o de una sonata per a un sol instrument, sense necessitat d'una gran orquestra simfónica! Felicitats a tots el que hi vau participar!
Publicado por: Rondalla | 09/05/2016 7:36:44