Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Un suquet compartit

Por: | 18 de junio de 2016

Dimecres passat vam dinar al restaurant Pinocchio, de Borriana. M'hi vaig entaular amb dos gestors culturals, Segon Plavi i Jesús Broch, i amb el periodista, escriptor i veterà gastrònom Emili Piera, autor d'aquesta superba síntesi de la manera valenciana de menjar que és La nostra cuina (Bromera, 2002; amb fotografies de Francesc Jarque).
   Pinocchio és un establiment regentat per Vicent Bou. Conec Bou des que vam cursar junts el COU, quan encara n'hi havia. Han passat, des d'aleshores, trenta-tres anys. Aquells monyicots que vam coincidir a l'institut de Borriana mentre ens sobrevenia -com una catàstrofe magnífica- la majoria d'edat hem anat fent via. En aquests anys he coincidit amb Bou en diferents llocs, usualment pizzeries. Vicent Bou s'obstina a regentar llocs de restauració sota aquesta etiqueta, que encara usa en Pinocchio. Tants anys després, però, ha comprés ja que la gastronomia valenciana no té res a envejar a la italiana, i per això entrar al Pinocchio disposat a engolir-se una simple pizza és com passar una vetlada amb Irina Shayk i limitar-se a jugar-hi al parxís...

Vicent Bou, del restaurant Pinocchio (Borriana)

   Vicent Bou, aprofitant tot el que ha aprés sobre cuina, ha perfeccionat un suquet de rap i coent que anomena "Suquet borrianenc", un plat que conjumina el millor de la nostra mar i l'excel·lència de la nostra costa. És una creació original que vam poder tastar dimecres entre moltes altres delícies, i que aprofita un element característic de la gastronomia borrianenca, el coent. El descric així en La memòria del sabor: "El coent és una mena de llonganissa seca típica de la capital de la Plana Baixa, feta amb panxeta i magre de porc, amb l’afegit d’un poc de pebre natural extret de la caiena xinesa. El resultat és un embotit cepat, de sabor excel·lent, peculiar i inigualable. He llegit, a més, uns apunts peculiars relacionats amb aquesta caiena. Segons sembla, el pebre que se n’extrau conté una substància (la capsaïcina) que té propietats antioxidants, bactericides i analgèsiques, a més de propiciar la digestió i la millora de la circulació i contribuir a apujar l’ànim".
   Es comprendrà, després d'aquesta descripció, que els comensals vam acabar la dinada amb un humor majestuós, i ens vam comprometre a glossar els luxes de la cuina que acabàvem de tastar. I ací teniu, per acabar, la recepta del plat en qüestió, perquè circule urbi et orbe.

Suquet de rap i coent (per a 4 persones)

Ingredients:
  Per al caldo: Mig quilo de morralla i peix de roca (gallineta, serrans, cintes...), un porro menut, una ceba, dos carlotes mitjanes, una dotzena de crancs, 4 o 5 galeres, el cap d'un rap d'uns 800 grams.
  Per al suquet: la cua del rap, una pota de polp, tres coents, dos creïlles grans.
  Per a fer el caldo: sofregiu el porro, la ceba i les carlotes tallats a trossets. Després poseu les galeres tallades per la meitat i els crancs sencers. Ho sofregiu tot i hi posem 2'5 litres d'aigua. Després afegiu la morralla i el rap, sense esperar que bullga l'aigua.
   Quan comence l'ebullició baixem el foc al mínim. Aleshores s'hi afigen quatre creïlles senceres (després les pelarem i les trossejarem). Ho heu de mantindre al foc uns vint minuts, regulant-ho de sal, i després deixeu-ho reposar una hora. Al final caldrà colar el caldo resultant.
  Però el suquet estaria greument incomplet sense la picada, aquesta glòria inigualada de la nostra cuina.

Ingredients de la picada: 4 llesques de pa, un gra d'all, un grapat de jolivert, una cullerada de postres amb pinyons, 100 grams d'ametla mòlta en pols, una cullerada de café de pebre roig, una cullerada de café de nyora, una mica de nou moscada, un coent triturat, sal, un polsim de timonet i una fulla de llorer.

  Fregiu el pa i tritureu-lo. Després, coleu-lo perquè amolle l'oli. Poseu una paella al foc i pegueu-hi unes voltetes als alls, els pinyons i l'ametla (per eixe ordre). Després afegiu-hi el pebre roig i la nyora i de seguida el pa, el llorer i la nou moscada. Poseu per damunt un polsim de sal i afegiu-hi el coent i tritureu-ho tot fins que forme una pasta.
   Una vegada tenim el caldo i la picada preparats, podem procedir. Agafareu dos coents, els pelareu i els fareu a boles. Amb la cua del rap, en farem medallons de la seua carn. Caldrà sofregir el rap i els trossos de creïlla que hem tret del caldo, i després ho mesclarem tot amb les boles de coent crues. Ara posareu al foc el caldo i la picada i, quan començarà a bollir, als cinc minuts posareu el rap, la creïlla i el coent. En deu minuts ja es pot apagar el foc i llavors es posa un poc de picada per damunt per a què quede un poc més consistent. Si tot ha anat bé, quedarà una menja entre caldosa i melosa (segons hagem regulat la picada), d'un sabor original i consistent.

Bob Dylan, setanta-cinc anys després

Por: | 12 de junio de 2016

Bob Dylan acaba de fer setanta-cinc anys. Sí, el vell Robert Allen Zimmerman va nàixer el 24 de maig del 1941 a Duluth (Minnesota). Per a tipus com jo -i molta altra gent de diferents generacions-, Dylan és com un parent llunyà, aquell oncle esquerp i malcarat que no freqüentava mai les reunions familiars, però que et deixava sempre, fent-se el desmenjat, el regal més preuat. Ara m'adone que porte tota una vida amb ell, que el seguisc des que tinc ús de raó. Quan tens setze anys i poses per primera vegada Mr Tambourine Man al plat, els primers acords de la guitarra acústica desperten en tu uns efectes mobilitzadors i vitalitzants que et marcaran per sempre. És difícil, en realitat, escoltar àlbums com Blonde on Blonde (1966) o Blood on the Tracks (1975) i mantindre qualsevol forma de la indiferència. Per a algú que als vint-i-cinc anys ja ha compost cançons com Just Like a Woman o Visions of Johanna podria ser comprensible la temptació de considerar acomplerta la seua participació en els misteris de la creativitat i fins i tot la simple presència al món. La biografia de Dylan, però, és massa coneguda perquè necessite cap digest apressat. Després de Blonde on Blonde, un acident de moto mil vegades glossat va estroncar el torrent de màgia pura amb què havia inundat tot Occident. Es recuperaria, però ja no seria mai més el mateix (és algú, amb el pas del temps, cap vegada el mateix?). La seua carrera, plena de daltabaixos, conté, tanmateix, un bon grapat d'obres mestres en els últims cinquanta anys.

Bob Dylan


A l'altura de la seua llegenda, el mestre ha celebrat un aniversari tan rodó a la carretera. El Never Ending Tour fa anys i panys que porta Dylan arreu del món. I ara és hora de posar la cara B d'aquest article: si algú ha descobert el de Minnesota ara mateix, li recomanaré que no acudisca a cap dels seus concerts. És una experiència massa decebedora. Com ha explicat moltes vegades el col·lega Diego A. Manrique -i hi coincidisc totalment-, la fúria amb què Zimmerman s'autodestrueix en directe, destrossant sistemàticament el seu repertori, és indigna d'ell o digna, alternativament, d'una millor causa. Quan has escrit Like a Rolling Stone (considerada unànimement la millor cançó rock de la història) no tens dret a esquarterar-la sense pietat, menysprear-la, disfressar-la i botar-li foc com fa Dylan en directe, des de fa més de trenta anys. Jo vaig poder assistir a una d'aquestes cerimònies al juliol del 2006, a València. Era la vespra de l'arribada a la ciutat del papa Ratzinger, una visita de què encara es parla, i no precisament per motius sacres: la trama Gürtel -llavors activa, però encara en l'ombra- havia ordit un pla colossal per embutxacar-s'hi més de tres milions d'euros. A Dios rogando....
Dylan en directe és un bluf, però tenim els discos, aquelles meravelloses gravacions on un artista en estat de gràcia creava, en poques hores, obres mestres immortals. Sí, ara sent el mormoleig suau de les guitarres elèctriques mentre Dylan bufa a l'harmònica en Visions of Johanna, el tema que vull que facen sonar el dia del meu soterrar. I, per si no en tenia prou amb la versió canònica, en el volum 12 de The Bootleg Series (The Cutting Edge, 1965-1966), hi ha tota mena de gravacions alternatives de Highway 61 Revisited i Blonde on Blonde, el disc més important i decisiu (amb el permís de The Beatles) de la música popular moderna.
Hi ha un Bob Dylan ajupit al fons de la memòria col·lectiva, un paio amb guitarra i harmònica i tot de sons entremesclats al cervell, lluitant per conformar-se i escapolir-se'n. Aquest Dylan acaba d'arribar a Nova York. Som a l'any 1961. És un esclafaterrossos més que ve del country, del rerepaís immens i inadvertit. Toca per deu dòlars en antres on sempre hi ha una xica fent strip-tease. Un any després, ja escriu els himnes de la seua generació. Però podria haver anat tot malament, l'èxit és una bagassa esquiva. Podria haver sigut com el protagonista de la pel·lícula Inside Llewyn Davis, dels germans Coen. Els mateixos antres, la mateixa xica amb les peres a l'aire però, al final, el fracàs absolut, l'oblit.
Avui, però, no celebrem això, sinó els setanta-cinc anys d'una vida plena de troballes prodigioses. Hi ha Mozart, i hi ha Bach, i també Vivaldi i Chopin. Reverencie els clàssics, com ha de ser, i, tanmateix, quan sent els primers compassos d'un bon grapat de cançons de Bob Dylan, alguna cosa dins meu es transforma i és reclamat. Feliç aniversari, Bob. I per molts anys.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal