L'ofici més bonic del món

   M’ha agradat llegir, en El oficio más hermoso del mundo, de José Martí Gómez (Clave Intelectual), una entranyable evocació dels seus inicis com a periodista al diari Mediterráneo de Castelló. El morellà ho rememora així:
   “Trabajar en el Mediterráneo fue la mejor escuela de periodismo que pude tener, vista la pérdida de tiempo que era estudiar en la Escuela Oficial. Hice el examen de ingreso en 1963. En Barcelona nos presentamos una treintena y aprobamos doce. Lo dejé. El Mediterráneo era un diario pequeño en el que podías hacer de todo”.
   Diu Martí que es va fartar de fer-hi crítiques de cinema. Hacer de todo vol dir exactament això: tocar tots els pals de la baralla fins descobrir la veta que portarà a firmar els grans reportatges. Llavors era director d’aquest periòdic Jaime Nos. Martí el qualifica de “persona decent”, un elogi que, en aquell context (el franquisme hirsut), s’ha de valorar com cal. La premsa era llavors corretja pura de transmissió dels deliris feixistes, però Martí Gómez va aprendre ràpid a llegir i escriure entre línies.

   La premsa local, això és un fet irrefutable, ha fet un gran paper en la formació de tots els xicots que hi han acudit amb l’ambició de ser “periodistes”. Em recorde a mi mateix, als anys 80, treballant en aquest mateix Mediterráneo en aquella aventura divertidament breu que va ser el suplement Weekend. Allí vaig aprendre dues coses: que l’ofici m’agradava molt però que no treballaria mai en la plantilla de cap periòdic. I, en efecte, durant trenta anys hi he fet columnisme i reporterisme literari, mirant còmodament els bous des de la barrera.
   La vida del periodista és una de les més dures del món, abans o després (el rànquing està disputat) de l’altra ocupació sàviament mil·lenària, la de les putes. Llegint el llibre de Martí, però, t’adones que quan el qui practica aquest ofici ho fa per vocació té la formiguejant sensació que està exactament en el centre del món.
   Fent el Weekend em vaig adonar que no volia deixar mai de veure el meu món en aquell paper tacat que sortia a les dues del matí de la rotativa. La premsa local ja té això: permet assajar la vida i situar-se al món abans de l’estrena definitiva. Després ha sigut més dur l’ofici des dels marges: ara fer un periòdic local vol dir, sovint, inscriure’s en un capítol de la història universal del crim. Per a sobreviure, un mitjà petit ha d’extorquir i amenaçar, i no oblidar-se sempre de passar la gorra (els mitjans grans fan igual, és clar, però de manera més elegant). El periodisme és una de les coses més complicades d’exercir en un periòdic, avui dia. Per això un llibre com el de Martí Gómez és impagable: ens retrotrau a l’època en què escriure feia perillar al vida de l’artista. Ningú pensava, llavors, en la nòmina. I, al final, tot es resolia prenent unes copes al bar de l’Hotel Majestic. Ara, a les redaccions, ningú beu ni fuma, però tots van col·locats. L’ofici també és això.

Teoria i pràctica del pa amb tomata

Conten que Josep Pla, en un dels seus llegendaris encontres amb Joan Fuster, li va etzibar aquesta frase: "Vostè menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític". Desconec si l'autor de El que hem menjat era conscient que, en realitat, cap escriptor és mai un "bon polític". Fuster, això és obvi, no era un tipus melós en el tracte amb la gent i preferia, de totes totes, un whisky en got llarg a un bon plat de paella -ell, que havia nascut, en la "ciutat arrossera d'Espanya" (sic).

  L'anècdota m'ha vingut al cap en llegir la Teoria i pràctica del pa amb tomàquet de Leopoldo Pomés (Tusquets). Diu Pomés, en aquest deliciós breviari, que hi ha dos grans grups humans: "els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats". I afegeix: "Els primers compten amb un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta tan sols un risc: malviure amb algú del segon grup". Com totes les dicotomies radicals, la de Pomés és parcialment qüestionable. Però la bona cuina, quin dubte hi cap, ens proporciona una gama de plaers tan delicadament inacabable que es fa difícil no concloure que, els qui hi renuncien, passen per aquest món perdent-se alguna cosa essencial de la seua meravella.

  A partir d'un suggeriment de Xavier Domingo, Leopoldo Pomés ha infantat un curiós llibret amb 70 maneres diferents de fer això que a Barcelona anomenen "pa amb tomàquet". En realitat, tomàquet és un localisme barceloní: a la resta del territori anomenem la verdura en qüestió tomata (amb altres variants), que és com n'hem dit sempre a casa, a Borriana. Però, al marge de disquisicions dialectals, és obvi que aquest costum llaurador d'aprofitar el pa de dies anteriors convertint-lo en una sucosa menja apta per a moltes circumstàncies comestibles s'ha convertit ja en una recepta universal que formaria part de la cuina internacional de no ser per l'endèmica mala sort que tenim els valencians, catalans i illencs en matèria de difusió de la nostra gastronomia.

  Pomés es queixa d'això i no puc més que coincidir-hi. Quan, en ocasió de la sortida al mercat del meu llibre La memòria del sabor, el perspicaç periodista Salvador Almenar em va fer una entrevista per al diari Ara, aquest és el titular que l'avançava: "Si fórem més espavilats, les pizzeries d'arreu el món serien coqueries" (text complet ací). Però no és el cas, i bé que ho podem plànyer.

  De moment, en tot cas, podem llegir les entusiastes pàgines d'aquest llibre que ens ensenya com es prepara de mil i una maneres un bon pa d'aquest estil: amb tomata de penjar, oli d'oliva verge extra (en un setrill marquina, per favor) i sal fina. Els plaers més fabulosos de la vida són d'aquest calibre. Diu Felip Pineda, en una ressenya que li agraïsc, que "La gastronomia és un lloc en el món". És exactament així: nosaltres habitem una raconada del planeta on hem inventat suculències íntimes i mínimes com refregar una tomata en un tros de pa. Altres s'enduen la fama i els oripells. Però el gust és nostre.