Conten que Josep Pla, en un dels seus llegendaris encontres amb Joan Fuster, li va etzibar aquesta frase: "Vostè menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític". Desconec si l'autor de El que hem menjat era conscient que, en realitat, cap escriptor és mai un "bon polític". Fuster, això és obvi, no era un tipus melós en el tracte amb la gent i preferia, de totes totes, un whisky en got llarg a un bon plat de paella -ell, que havia nascut, en la "ciutat arrossera d'Espanya" (sic).
L'anècdota m'ha vingut al cap en llegir la Teoria i pràctica del pa amb tomàquet de Leopoldo Pomés (Tusquets). Diu Pomés, en aquest deliciós breviari, que hi ha dos grans grups humans: "els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats". I afegeix: "Els primers compten amb un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta tan sols un risc: malviure amb algú del segon grup". Com totes les dicotomies radicals, la de Pomés és parcialment qüestionable. Però la bona cuina, quin dubte hi cap, ens proporciona una gama de plaers tan delicadament inacabable que es fa difícil no concloure que, els qui hi renuncien, passen per aquest món perdent-se alguna cosa essencial de la seua meravella.
A partir d'un suggeriment de Xavier Domingo, Leopoldo Pomés ha infantat un curiós llibret amb 70 maneres diferents de fer això que a Barcelona anomenen "pa amb tomàquet". En realitat, tomàquet és un localisme barceloní: a la resta del territori anomenem la verdura en qüestió tomata (amb altres variants), que és com n'hem dit sempre a casa, a Borriana. Però, al marge de disquisicions dialectals, és obvi que aquest costum llaurador d'aprofitar el pa de dies anteriors convertint-lo en una sucosa menja apta per a moltes circumstàncies comestibles s'ha convertit ja en una recepta universal que formaria part de la cuina internacional de no ser per l'endèmica mala sort que tenim els valencians, catalans i illencs en matèria de difusió de la nostra gastronomia.
Pomés es queixa d'això i no puc més que coincidir-hi. Quan, en ocasió de la sortida al mercat del meu llibre La memòria del sabor, el perspicaç periodista Salvador Almenar em va fer una entrevista per al diari Ara, aquest és el titular que l'avançava: "Si fórem més espavilats, les pizzeries d'arreu el món serien coqueries" (text complet ací). Però no és el cas, i bé que ho podem plànyer.
De moment, en tot cas, podem llegir les entusiastes pàgines d'aquest llibre que ens ensenya com es prepara de mil i una maneres un bon pa d'aquest estil: amb tomata de penjar, oli d'oliva verge extra (en un setrill marquina, per favor) i sal fina. Els plaers més fabulosos de la vida són d'aquest calibre. Diu Felip Pineda, en una ressenya que li agraïsc, que "La gastronomia és un lloc en el món". És exactament així: nosaltres habitem una raconada del planeta on hem inventat suculències íntimes i mínimes com refregar una tomata en un tros de pa. Altres s'enduen la fama i els oripells. Però el gust és nostre.
Hay 0 Comentarios