Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Els meus fotògrafs (i els de tots)

Por: | 27 de septiembre de 2016

El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.

Francesc Jarque
 
   Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.

Joan Antoni Vicent

   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.

Ramon Usó, Egipte 2012

   Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que ha aparegut en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.

Hay 0 Comentarios

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal