Els meus fotògrafs (i els de tots)

El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.

 
   Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.

   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.

   Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que ha aparegut en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.

Psicologia del tio del bombo

Els fets són els següents: dimecres passat jo dormia plàcidament en una cambra interior del meu àtic, amb la confortabilitat proporcionada per l'aire condicionat a 24 graus. Eren les dues de la matinada, si fa no fa, quan un estrèpit inesperat em va despertar bruscament. Se sentia, llunyà però perfectament audible, l'inconfusible soroll d'algú que colpejava un bombo.

  Hauré de dir, per ser honest, que tot al llarg d'aquesta setmana s'han desenvolupat les festes patronals del meu poble, Borriana. Durant deu dies inacabables, el centre d'aquesta petita ciutat (34.783 habitants segons el cens de 2014) es tanca per a les "exhibicions" taurines. S'omplin d'arena els carrers principals (sí: d'arena), els dipsomaníacs locals emergeixen i regnen en tota la seua tentinejant esplendor i les penyes d'adolescents assagen l'única revolució que els interessa: abolir els horaris i l'autoritat i assassinar el silenci. I un tio -el més grans dels fills de puta- es creu en el lògic dret, entre tanta voràgine, de tocar el bombo un dia entre setmana a les dues de la matinada, perquè "són festes". És obvi que ni aquest tipus ni ningú s'atura un moment a pensar (!) que la majoria de la gent que dorm en l'escenari del crim ha d'alçar-se al dia segúent a les 7 del matí per anar a treballar. I tanmateix, no seria difícil arribar a aquesta conclusió. Borriana és la perfecta metàfora d'Espanya: a penes s'hi produeix res així que la major part de la població que té la sort de tindre un treball l'exerceix fora dels límits municipals.

  Però bé: "són festes". I com és així, hi ha el tio del bombo i hi ha també uns altres espavilats que vénen a pixar a la porta del meu garatge particular. I uns altres (els mateixos?) que hi llancen bosses d'escombreries, ampolles buides, sucoses vomitades i altres elements que deixaré a la imaginació del lector. Tot això passa des de fa molts anys i no tindria més importància de no ser perquè des de més recentment Borriana és coneguda arreu per organitzar l'Arenal Sound, un macrofestival de música independent que concentra cada mes d'agost 200.000 jovenets en unes altres deu frenètiques jornades. L'esdeveniment en qüestió, que no aporta cap benefici econòmic al municipi, ocasiona problemes innombrables de soroll, robatoris, evaquacions massives d'aigües menors i majors fora d'ordre i altres gentileses per l'estil. I mil tios del bombo proclamant feliços a l'univers la consistència perfectament buida del seu cervell de pona.

  Tot això, ja sé, resultarà avorridament familiar a molts dels meus lectors. ¿No és Espanya aquest paradís irrevocable de l'alegria festiva, del soroll estentori i vacu, de les matinades multidudinàries? Ací vénen tots els teenagers (mentals) del món a fer el que no poden fer en cap altre país del món: amb quatre euros tenen mam, orgasmes, emocions fortes i dos entrepans de pernil (xinés). Spain is different... Rècord de turistes, apoteosi mundial de visitants... i els beneficis i els salaris al sector turístic perfectament estancats. Alguna cosa no funciona però, qui li posarà el cascavell al gat?

  La circumstància de la "festa" em pilla, com aquell qui diu, acabat de tornar de Rússia. A Moscou no queden molts nostàlgics del comunisme pur i dur, però vages al barri que vages, els carrers estan absolutament nets. El respecte per allò públic és reverencial. La gent viu i deixa viure. Hi podeu visitar la casa de Tolstoi, allà on el gran geni va escriure La sonata a Kreutzer. Després, si seguiu viatge cap a Sant Petersburg, podeu recalar-hi a la casa-museu de Dostoievski, on aquest va escriure, en nits febrils, Els germans Karamàzov. Jo ho he fet i ara, no puc evitar fer-me una pregunta clau: hi hauria també, al carrer d'aquests llocs emblemàtics, un tio tocant el bombo a les dues de la matinada mentre Tolstoi i Dostoievski redactaven pàgines immortals?

  A vegades pense que el tio del bombo és una metàfora molt exacta d'Espanya. Hi ha centenars, milers tios del bombo en tota classe d'àmbits d'aquest dissortat país: en la política, en l'economia, als mitjans de comunicació, a la literatura i l'art, a tot arreu. Llegiu, per exemple, La desfachatez intelectual, de Ignacio Sánchez Cuenca (Editorial Catarata), un manual imprescindible que desemmascara als tios del bombo de l'antiga progressia celtibèrica, ara convertida en claca eixordadora d'Una, grande y libre. Un llibre que hauria de ser lectura obligatòria i que, per això mateix, se l'està tractant d'ocultar amb molta cura.

  Les festes són bones? Per als qui treballem dur, divertir-nos amb intensitat és el premi merescut, la vacança innegociable. Però alguna cosa ha passat ací en les últimes dècades, una aberració pavorosa contra la qual cap autoritat o responsable públic està disposat a fer res. Tot se n'ha eixit de mare. Milers de desvagats pul·lulen a les matinades etíliques dels pobles, a les rodalies dels festivals, allà on hi haja un cul de ginebra que escurar o un pobre animal a torturar.

  No crec que ens interessen els qui ens visiten atrets per aquesta fama truculenta, ni que hagem de tolerar que els nostres propis conciutadans creguen que la vida és anar de festa en festa perbocant als peus del seu veí. És una opinió, naturalment. I disculpeu que l'haja expressat amb paraules i no amb una maça i un tambor...