Els fets són els següents: dimecres passat jo dormia plàcidament en una cambra interior del meu àtic, amb la confortabilitat proporcionada per l'aire condicionat a 24 graus. Eren les dues de la matinada, si fa no fa, quan un estrèpit inesperat em va despertar bruscament. Se sentia, llunyà però perfectament audible, l'inconfusible soroll d'algú que colpejava un bombo.
Hauré de dir, per ser honest, que tot al llarg d'aquesta setmana s'han desenvolupat les festes patronals del meu poble, Borriana. Durant deu dies inacabables, el centre d'aquesta petita ciutat (34.783 habitants segons el cens de 2014) es tanca per a les "exhibicions" taurines. S'omplin d'arena els carrers principals (sí: d'arena), els dipsomaníacs locals emergeixen i regnen en tota la seua tentinejant esplendor i les penyes d'adolescents assagen l'única revolució que els interessa: abolir els horaris i l'autoritat i assassinar el silenci. I un tio -el més grans dels fills de puta- es creu en el lògic dret, entre tanta voràgine, de tocar el bombo un dia entre setmana a les dues de la matinada, perquè "són festes". És obvi que ni aquest tipus ni ningú s'atura un moment a pensar (!) que la majoria de la gent que dorm en l'escenari del crim ha d'alçar-se al dia segúent a les 7 del matí per anar a treballar. I tanmateix, no seria difícil arribar a aquesta conclusió. Borriana és la perfecta metàfora d'Espanya: a penes s'hi produeix res així que la major part de la població que té la sort de tindre un treball l'exerceix fora dels límits municipals.
Però bé: "són festes". I com és així, hi ha el tio del bombo i hi ha també uns altres espavilats que vénen a pixar a la porta del meu garatge particular. I uns altres (els mateixos?) que hi llancen bosses d'escombreries, ampolles buides, sucoses vomitades i altres elements que deixaré a la imaginació del lector. Tot això passa des de fa molts anys i no tindria més importància de no ser perquè des de més recentment Borriana és coneguda arreu per organitzar l'Arenal Sound, un macrofestival de música independent que concentra cada mes d'agost 200.000 jovenets en unes altres deu frenètiques jornades. L'esdeveniment en qüestió, que no aporta cap benefici econòmic al municipi, ocasiona problemes innombrables de soroll, robatoris, evaquacions massives d'aigües menors i majors fora d'ordre i altres gentileses per l'estil. I mil tios del bombo proclamant feliços a l'univers la consistència perfectament buida del seu cervell de pona.
Tot això, ja sé, resultarà avorridament familiar a molts dels meus lectors. ¿No és Espanya aquest paradís irrevocable de l'alegria festiva, del soroll estentori i vacu, de les matinades multidudinàries? Ací vénen tots els teenagers (mentals) del món a fer el que no poden fer en cap altre país del món: amb quatre euros tenen mam, orgasmes, emocions fortes i dos entrepans de pernil (xinés). Spain is different... Rècord de turistes, apoteosi mundial de visitants... i els beneficis i els salaris al sector turístic perfectament estancats. Alguna cosa no funciona però, qui li posarà el cascavell al gat?
La circumstància de la "festa" em pilla, com aquell qui diu, acabat de tornar de Rússia. A Moscou no queden molts nostàlgics del comunisme pur i dur, però vages al barri que vages, els carrers estan absolutament nets. El respecte per allò públic és reverencial. La gent viu i deixa viure. Hi podeu visitar la casa de Tolstoi, allà on el gran geni va escriure La sonata a Kreutzer. Després, si seguiu viatge cap a Sant Petersburg, podeu recalar-hi a la casa-museu de Dostoievski, on aquest va escriure, en nits febrils, Els germans Karamàzov. Jo ho he fet i ara, no puc evitar fer-me una pregunta clau: hi hauria també, al carrer d'aquests llocs emblemàtics, un tio tocant el bombo a les dues de la matinada mentre Tolstoi i Dostoievski redactaven pàgines immortals?
A vegades pense que el tio del bombo és una metàfora molt exacta d'Espanya. Hi ha centenars, milers tios del bombo en tota classe d'àmbits d'aquest dissortat país: en la política, en l'economia, als mitjans de comunicació, a la literatura i l'art, a tot arreu. Llegiu, per exemple, La desfachatez intelectual, de Ignacio Sánchez Cuenca (Editorial Catarata), un manual imprescindible que desemmascara als tios del bombo de l'antiga progressia celtibèrica, ara convertida en claca eixordadora d'Una, grande y libre. Un llibre que hauria de ser lectura obligatòria i que, per això mateix, se l'està tractant d'ocultar amb molta cura.
Les festes són bones? Per als qui treballem dur, divertir-nos amb intensitat és el premi merescut, la vacança innegociable. Però alguna cosa ha passat ací en les últimes dècades, una aberració pavorosa contra la qual cap autoritat o responsable públic està disposat a fer res. Tot se n'ha eixit de mare. Milers de desvagats pul·lulen a les matinades etíliques dels pobles, a les rodalies dels festivals, allà on hi haja un cul de ginebra que escurar o un pobre animal a torturar.
No crec que ens interessen els qui ens visiten atrets per aquesta fama truculenta, ni que hagem de tolerar que els nostres propis conciutadans creguen que la vida és anar de festa en festa perbocant als peus del seu veí. És una opinió, naturalment. I disculpeu que l'haja expressat amb paraules i no amb una maça i un tambor...
Hay 0 Comentarios