La notícia de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan, ahir dijous, em pilla, com aquell que diu, acabat de publicar al diari Ara un extens reportatge sobre Moscou on confessava el desig que, a la meua tomba, sonara una cançó del de Minnesota. Només em queda donar la meua enhorabona al premiat: mentre mig món s'embolica en una agra disputa sobre si mereix el guardó o no, l'altre mig ja només accedeix a la literatura a través de les lletres de les cançons de rock (quan hi ha sort i aquestes lletres han estat escrites per tipus amb sensibilitat literària).
Congratulations, Bob, i ací va el meu reportatge de Moscou (dedicat a u a qui no li van donar mai el Nobel: Josep Pla).
Moscou, una vida subterrània
La Història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tindre en compte la complexa tectònica que s’oculta sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.
Aeroflot inaugura, al juny, un vol directe València-Moscou així que, sense pensar-ho dues vegades, planifique una petita aventura postsoviètica amb un sol fetitxe digne d’interés a la maleta: el Viatge a Rússia de Josep Pla.
Pla viatja al país més excitant del moment l’any 1925, quan la Revolució és tendrament inaugural però acaba de perdre el seu líder màxim, Vladímir Ilitx Uliànov, àlies Lenin. L’hi envia la seua colla de l’Ateneu, que ha fet una subscripció per reunir els 400 dòlars que costarà el periple. Des de Moscou, l’autor de Cartes de lluny anirà subministrant un seguit de reportatges que s’editen en La Publicitat. El resultat és un clàssic del nostre periodisme i la nostra literatura que l’editorial Destino, amb molt bon criteri, va reeditar l’any 1990 com a volum solt, tot just quan un tipus visionari i pragmàtic anomenat Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov provocava l’esfondrament del corcat model comunista.
Quan Pla arriba a Moscou, només hi troba una persona que hi parle català: Andreu Nin (que era del Vendrell). Nin el guiarà pels laberints una mica inextricables del nou poder proletari. Els dos actors fonamentals d’aquest, amb Lenin de cos present, són ja Stalin i Trotsky. Trostsky és el geni rampellut, intuïtiu i genial que ha guanyat la guerra civil contra l’exèrcit blanc. Stalin només és, encara, un georgià de somriure enigmàtic, ambicions desconegudes i mirada pertorbadora. És el primer acte d’un drama espectacular.
Ara mateix, a Moscou, no és habitual topetar amb gent a partir d’una certa edat que parle anglès, la interlingua global. Jo trobe fàcilment, però, dues moscovites catalanoparlants: Tatiana Pigariova i Natalia Beneditxuk. Ambdues van aprendre el nostre idioma a la prestigiosa Universitat Lomonóssov, on figures com Marina Abramova (traductora del Tirant lo Blanc a la llengua de Tolstoi) han format una colla d’entusiastes catalanòfils que segueix augmentant.
Pigariova porta tota una vida propiciant les relacions culturals entre les diferents cultures de l’estat Espanyol i la pròpiament russa. Ara fa de gestora cultural a l’institut Cervantes de la seua ciutat. Aquesta dona d’intel·ligència apassionada (un 7’5 –diria jo- en l’escala de Richter) és l’autora d’un títol essencial per conèixer realment la ciutat més poblada d’Europa: Autobiografia de Moscou (2001). En aquest recorregut per les raconades més incitadores de la capital de Rússia hi ha indicis d’una vasta i sorprenent vida subterrània. La contracrònica del viatge a Rússia és en marxa.
Quan el tren de Josep Pla arriba a Moscou, de seguida vol anar a la Plaça Roja. La confusió ja era habitual i Pla hi cau: roja no és un adjectiu d’obvietats polítiques, sinó un terme que en rus antic vol dir bonic. L’espectacle del mausoleu provisional de Lenin i del Kremlin el captiva. Segons confessa, hi experimenta “una de les més grans emocions de la meva vida”. La catedral de Sant Basili, de sobte, emergeix al seu davant com “una de les construccions més divertides, monstruoses, belles i gracioses –tot alhora- del món”. La consistència fantasiosa, nítidament llépola, de les cúpules de Sant Basili ha estimulat una certa imaginació hortofrutícula en el visitant. Ja l’escriptor Juan Valera, en Cartas desde Rusia, havia comparat aquesta famosa postal amb un plat de verdures: carlotes, carxofes, raves, jolivert, bolets i espàrrecs. Pla, que degué llegir amb profit Valera, reflexiona: “tot té un color pujat, d’amanida de pebrots i tomàquets”.
A poques passes de la catedral, en un lloc d’honor, hi ha Lenin al seu contundent nínxol. Els qui tenim una certa edat guardem atresorada en el depòsit arbitrari de la memòria la imatge mil vegades repetida dels dirigents soviètics, amb abrics i casquets de pell de rabosa, abocats a la balconada d’aquest formidable cadafal. La rovellada gerontocràcia que s’hi exhibia observant el pas de míssils inversemblants ha estat substituïda, ara, per un tipus atlètic que té cara de flam de nata poc cuit, i a qui agrada exhibir-se dalt d’un cavall amb el tors nu, matant un ós (o fent-hi una cosa infinitament més sàdica: donant-li un biberó) o presumint de karateka. Li pregunte a Tatiana què opina de Putin. Com a membre de la generació de la Perestroika, m’explica, s’ha sentit immensament decebuda per la “involució” que han suposat les seues polítiques. Mentre parlem, la Història treballa: fa precisament vint-i-cinc anys (agost del 1991) de l’intent del colp d’estat contra Gorbatxov que va precipitar la solsida del món soviètic. L’antic agent de la KGB Vladímir Vladímirovitx Putin va entendre de seguida que la circumstància postcomunista requeria de líders amanosament providencials (els russos hi són entranyablement aficionats). La resta són detalls burocràtics (incloent diverses sospites sobre la neteja dels processos electorals…). El tema és d’una complexitat aparatosa però divertida: Putin té, ara mateix, el 80% de popularitat al seu país. El 20% restant és vista per la majoria com una colla de reclacitrants sense suc ni bruc, partidaris del cafè sense cafeïna (o, el que és un sacrilegi pitjor, el vodka sense alcohol). Els episodis d’Ucraïna han propiciat una revifada del nacionalisme auspiciada pel Kremlin, segons observa Mikhaïl Fishman, l’editor en cap de The Moscow Times. En aquesta línia també s’entén l’ambígua recuperació de la figura de Stalin o el fet que la mòmia de Lenin –amb el seu aire fosfòric, convenientment refrigerada, sota una llum espectralment tènue- continue en la Plaça Roja, per a usdefruit dels turistes de tot el món. Hi passe amb respecte al davant: el gran líder sembla submergit en un son profund, homèric i serè, com després d’una formidable turca. Llavors, no sé per què, recorde aquella frase inclosa en una de les captivadores entrevistes dels llibres de Svetlana Alexiévitx: “El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà”… Del fracàs d’aquestes formidables elucubracions sorgeixen els Putins.
Això pel que fa a la superfície. Josep Pla, profètic: “És probable que, a distància, la Revolució russa no quedi més que com un fantàstic canvi de personal i com una inversió del significat verbal de les paraules”. Tot rau en el llenguatge, això és un fet. Seguir Pla a partir d’ara, però, és ja impossible: la Rússia de 1925 no té res a veure amb la del 2016, ni tan sols amb la del 1991. El carrer Arbat? La seua llegenda (el primer tancat als cotxes a Moscou, cau d’artistes i artesans hereus d’una cultura intensament represaliada) s’ha convertit en un pur decorat per als turistes, les Rambles moscovites. Una estàtua pintada de color plata, absolutament immòbil, hi és la perfecta metàfora del capitalisme en voga: no es mou ni un mil·límetre si no sent caure al seu davant el dring d’una moneda o percep el delicat però contundent vol d’un bitllet. El secret ha d’estar en un altre nivell.
El fotògraf Ramon Usó i jo mateix meditem sobre tot plegat a l’hotel Metropol, a dues passes del Bolxoi i del Kremlin. Aquesta joia de l’Art Nouveau, probablement l’hotel més famós de Rússia, va ser edificat l’any 1901 i va passar per totes les vicissituds corresponents a la seua època, incloent-hi un incendi devastador (amb posterior reconstrucció), un canvi de mans entre l’exèrcit blanc i l’exèrcit roig, i la seua conversió en seu dels sòviets. Al seu fastuós saló-menjador predicava Lenin amb la fúria alopècica que feia al cas. Ara, hi desdejunem nosaltres mentre una massissa comare del terreny toca l’harpa en directe, en un pantagruèlic bufet lliure. El magnat Yuri P. Matkov va remodelar l’establiment als anys 90. Segons la seua pròpia propaganda: “Metropol Hotel combines all splendor of antique luxury with the latest achievements in the field of confort and continues to host such VIP guests as kings, presidents, ministers, politicians, outstandings culture workers, artists, and world-renowned celebrities” Joc de paraules intraduïble: res que no puga sortejar un viatger experimentat atent a les ofertes d’última hora… El llistat d’hostes il·lustres moderns del Metropol és impressionant: de Soljenitsin a Barack Obama, tot passant per Michael Jackson o els sempres conspicus Joan Carles I i Sofia (per separat). Canviar els llençols després de la partida de cada client és una conquista de la civilització només comparable a la instal·lació, a les estances privades del palau Schönbrunn de l’emperador Francesc-Josep d’Àustria-Hongria, del primer quarto de bany d’estil britànic, amb desguàs a l’exterior.
És hora, però, de convocar la contracrònica del viatge. Poca gent sap que tot Moscou és un formidable formatge de gruyère. Ja des de l’època dels tsars milers de quilòmetres de secrets laberints travessen la seua entranya. Una circumstància ideal quan l’amo del destí de la ciutat i el país és un paranoic de manual com Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, àlies Stalin. Precisament fa poc que s’ha obert al públic el Búnquer 42, la primera instal·lació militar dels anys nuclears desclassificada (n’hi ha moltes altres, això és evident, incloent-n’hi una a sota del Kremlin, misteriosa i encara rigorosament interdita…). L’entrada és per reserva estricta: val la pena. Cal descendir 65 metres per una escaleta dostoievskiana (l’ascensor està reservat als impedits i als claustrofòbics), deixant enrere pesades portes de plom. Fins 1995 ningú sospitava l’existència d’aquesta relíquia estricta de la guerra freda. A l’interior, ens espera un tipus primús i baixotet, amb un anglès acceptable, que hi farà de guia mentre, al darrere de la comitiva, un altre empleat de maneres més convincentment soviètiques vigilarà que cap visitant se n’isca de l’itinerari traçat.
Els gestors del lloc ens han preparat una rudimentària dramatització sobre les funcions del búnquer. Acabat de construir l’any 1956, albergava sis-centes persones, amb una sala central amb els comandaments que regien les llançadores de míssils nuclears. Amb ocasió de la crisi cubana del 1962, el búnquer es mantingué en estat d’alerta màxima: la possibilitat que s’hi haguera desencadenat un cataclisme nuclear va ser més que probable… Un muntatge audiovisual in situ explica les conseqüències d’activar un dels nombrosíssims ginys nuclears de l’època sobre una “gran ciutat americana”. En aquest punt el guia es posa sarcàstic, mentre les imatges mostren uns carrers massa coneguts entrant en un col·lapse radioactiu esgarrifós: “It looks like New York, I don´t know why”, mastega entre dents, mentre el públic –japonesos, hindús, xinesos, europeus de diferents races ramaderes i dos tipus de Borriana- somriu amb un patetisme alleujat. Amb malícia, se’ns recorda que, en realitat, només els Estats Units han fet esclatar sobre població civil dues bombes nuclears. Missatge rebut.
Es dóna la curiosa circumstància que una de les galeries del búnquer està connectada amb l’estació Taganskaia (línia 7) del metro. Sembla que alguns dirigents subterranis aprofitaven el pas per anar a prendre vodka amb cogombrets (i el que sorgira) amb les seues amants de l’exterior (la vida demostra, en efecte, que fins en els drames més espessos el punt de guinyol sempre és a tocar).
El metro és precisament la segona parada de la nostra indagació subcutània. Ens hi fa de guia Natalia Beneditxuk, charmant documentalista i guia professional multilingüe, deixeble de Pigariova, que parla un català perfecte. Li resumisc a Natalia la meua experiència al metro de Nova York, més enllà del carrer 125, a la recerca de l’esperit del grafiti i li regale un exemplar de la crònica de les meues desventures del final de l’adolescència al cor de la Gran Poma, Història d’Amèrica. A diferència del subway novaiorquès, però, el moscovita atresora una llegenda de colossalitat, netedat i puntualitat eficaçment comunista. Inaugurat en 1935, aquest vast suburbà és famós per l’especial tractament estètic de les seues estacions (més de 40 contenen material artístic i arquitectònic d’interès, en alguns casos amb premis internacionals). Com les catedrals romàniques, les estacions construïdes sota la batuta marxista-leninista exaltaven els mites propis amb un acusat sentit didàctic (la revolució, el gloriós però sanguinari triomf sobre els alemanys en 1945, la bucòlica vida soviètica…). Lenin i Stalin, omnipresents, però amb una salvetat: a partir de la revelació dels crims del segon, la seua imatge s’ha eliminat de l’imaginari estacional, tal com solia fer ell mateix amb els seus enemics en les fotografies oficials. En Novoslobódskaia, per exemple, el perfil ferreny del georgià ha estat substituït per un delicadíssim colom de la pau. Tot, en general, té l’aire pulcre d’un formidable museu del kitsch, amb estakhanovistes musculosos, milicianes de mugrons diamantins i tota classe d’evocacions bèl·liques. Un temple laic farcit del millor marbre, l’apotesi d’una forma irrevocable d’entendre el món: cuidar al màxim els espais comuns, menysprear els espais privats.
La recerca hipodèrmica, tanmateix, no pot concloure ací. Hi cal un últim esglaó. Potser per acabar d’entendre l’experiència soviètica –la taca d’humitat sota la superfície de la Rússia d’avui- s’haja de visitar un dels cinquanta cementiris de Moscou. L’exploració del lloc dels morts, a tot arreu, sempre diu molt del lloc ocupat pels vius. Personalment, quan em soterren, vull una làpida neta, pulcrament blanca, que hi pose només “Joan Garí. Escriptor”, però amb un dispositiu que faça sonar eternament Visions of Johanna, de Bob Dylan. Però tornem al tema: el cementeri de Novodiévitxi, inaugurat l’any 1898, va ser el preferit de la nomenklatura. Natalia es posa orwelliana: tots eren iguals, però uns eren més iguals que els altres. Al segle XVI, ací es donava sepultura als nobles russos. Durant el comunisme, una vasta galeria de personalitats simpàtiques al règim hi descansen parapetades rere una imatgeria colossal –un poc fallera. Sota les tombes, la Història ens nodreix i els símbols gremials caracteritzen els morts il·lustres: el mariscal Ribalko amb un tanc, Tupolev amb un avió, Khrusxov (desemmascarador dels crims de Stalin i únic líder suprem jubilat) amb un cap sense coll… Més enllà, en la part antiga, Txèkhov, Stanislavski, Gógol o Bulgàkov. I la tomba terriblement coenta de Boris Ieltsin, tan kitsch en mort com en vida.
Ara sí, s’entén Moscou i tot Rússia. La vida subterrània explica les contradiccions de la superficial.
[Fotos: Ramon Usó]
Hay 0 Comentarios