Ara que la cuina forma part de l'ubicu espectacle global (hi ha algun canal de televisió, a cap hora, on no facen programes gastronòmics?), la frontera entre l'imprescindible i l'irrellevant sempre és la mateixa: l'autenticitat. En la meua incansable recerca de les coses autèntiques relacionades amb la nostra manera de menjar l'altre dia em vaig topetar amb el restaurant Sequer lo Blanch d'Alboraia.
Si no coneixeu aquest lloc, localitzat al bell mig de l'Horta (al camí Fondo de la pàtria de l'orxata), no hauríeu de tardar a rectificar el vostre evitable error. Sequer lo Blanch és un establiment regentat per Josep Belloch. Belloch és un d'aquells cognoms mítics que el bon rei Jaume I va portar amb la seua comitiva quan va convertir el Regne àrab de València en el país actual dels valencians. Ja hi ha Bellochs als Furs i, ininterrompudament, formen un grup humà que ha conreat els ubèrrims horts d'Alboraia fins arribar a la situació del present, en què un dels tresors de la cuina valenciana, la xufa i els seus derivats, està a punt d'entaular la batalla decisiva.
La situació, en efecte, és paradoxal: per un costat, la xufa i l'orxata valenciana són reconegudes com un aliment superior. De fet, es parla de concedir a la xufa la condició de superaliment, és a dir, un "aliment ric en nutrients considerat especialment beneficiós per a la salut i el benestar", segons la molt desapassionada definició de The Oxford English Dictionary. Exemples de superaliments: els nabius (en castellà, arándanos), amb la seua alta concentració d'antioxidants vegetals, que inhibeixen la proliferació de cèl·lules cancerígenes; o les magranes, que reduixen la tensió arterial i l'estrés. Tot el que anem sabent de la xufa (amb àmplies propietats digestives, cardioprotectores, antioxidants, immunoestimulants, antiàcides, prebiòtiques...) el relaciona amb aquesta mena de perles terrenals, un luxe tant a l'abast de la nostra mà que sembla mentida que el puguem menysprear.
Josep Belloch, que viu enmig d'un bell lloc (això és el que vol dir el seu cognom, ni més ni menys), sap tot això i, per passar de la teoria a la pràctica, va crear l'any 2011 (en plena crisi: això és un emprenedor!) Sequer lo Blanch. Allí experimenta amb els fruits del seu paradís i ens proposa aventures com l'allioli o el xocolate de xufa, a més d'una interessant cervesa (Cambra) que fa honor als tubercles que ell mateix emmagatzena als dalts del seu establiment. Allí, en aquesta cambra oculta, controla el secat del producte durant un any o més, perquè aquest serà el secret que permetrà comptar, al seu moment, amb una matèria primera excepcional.
Vaig a Sequer lo Blanch en el moment en què entra en cambra la xufa de la collita nova, mentre Belloch batalla per obrir nous mercats per al nostre tresor en dura pugna amb la competència africana. Seria massa tràgic que, ara que per fi els valencians ens hem adonat de les joies que tenim guardades al rebost ens veiérem vençuts, en el relat global, per agents que només competeixen en preu, i els agrada donar gat per llebre.
Com va dir Jaume Fàbrega, "sense literatura no hi ha cuina". Deixeu-nos dir la nostra als escriptors valencians: la guerra encara no està decidida. I el món ja està preparat per a saber que la nostra manera de menjar és una de les més suculentes, sanes, assenyades i saboroses del món.
Hay 0 Comentarios