Divendres passat es van lliurar els Premis Literaris Ciutat de Benicarló. L'esforç de l'Ajuntament i d'aquest projecte engrescador i un poc miraculós que és l'editorial Onada han convertit alguna iniciativa dispersa prèvia en una setmana d'actes i en quatre guardons emblemàtics: el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat (que ja s'havia convocat en dues ocasions anteriors), el Premi Internacional de Divulgació Científica, el Premi de Narrativa Memorialística i el Premi de Llibre Gastronòmic.
El darrer ha quedat desert, es coneix que per l'absència d'algun original potent que hi destacara clarament (problema que se soluciona acumulant la dotació d'enguay i de l'any que ve i disposant-hi un jurat format per escriptors, no per cuiners, si és que es vol un llibre de literatura gastronòmica i no de receptes...). El guardó d'àlbum infantil se l'han endut dos asturians, Juan Hernaz i Fátima Fernández, amb una història emotiva i molt ben resolta sobre l'alzheimer (La maleta de l'avi). La qüestió científica ha anat a càrrec de l'amic Joan Borja, de la Universitat d'Alacant, que publica Sobre l'alquímia de la vida, una llarga conversa amb el genetista Xavier Vendrell -ordida a la casa suecana del gran manifasser Víctor Gómez Labrado- a propòsit de totes aquelles recerques que ara mateix preparen el món de despús-demà: la manipulació embrionària, les malalties hereditàries, la intersexualitat i el tercer sexe, el clonatge de mamífers... Només un tastaolletes tan versàtil com Borja era capaç de bastir un volum així, d'actualitat palpitant i fascinadora.
La narrativa memorialística, en fi, ha anat a càrrec meu (i no sóc sospitós de no haver sovintejat eixa senda...). Hi vaig presentar L'única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. El llibre, bellament editat per Onada (amb l'esforç uníson de Rosa, Ramon i Òscar, capitanejats per aquesta espurna inextingible que és Miquel Àngel Pradilla), parteix d'una anècdota real: l'any 2007 vaig visitar Saint Michel de Montaigne, l'aldea perigordiana on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic. Allí vaig conèixer, per una casualitat, Cécile Mähler-Besse, una culta vinyatera que era la propietària del castell del segle XIX on s'albergava la torre. A partir d'una conversa real amb Cécile aprofite l'avinentesa per fer una reflexió sobre el llegat d'escriptors com Montaigne o Fuster (la baula que lliga el País Valencià contemporani amb la França del segle XVI), i sobre una sèrie d'avatars bàsicament polítics de la meua conciutadania.
No negaré que L'única passió noble és una reivindicació d'un gènere literari, l'assaig, sobre el qual es dipara sense contemplacions des de tots els angles. Per a començar, el noranta per cent dels llibres que vénen etiquetats com a assajos (o, de vegades, s'hi autoanomenen) no ho són. Són estudis tècnics o acadèmics sense valor literari (sense força prosística ni treball d'escriptor). Fins i tot els premis que es pregonen com dedicats a l'assaig (el "Carles Rahola" de Barcelona, el "Josep Vallverdú" de Lleida o el "Joan Fuster" -sic!- de València) es dediquen la major part de les vegades a donar gat per llebre amb la complaença generalitzada dels agents, clarament desorientats, de la nostra dissortada cultura.
Si L'única passió noble és alguna cosa -ara ja en podeu estar segurs- és una recuperació del vell llegat de Montaigne, l'essai com un noble projecte literari amb les seues pròpies lleis: el fragmentarisme, el tempteig, la ironia, la recerca formal, la formulació de preguntes més que l'exposició doctrinària de respostes (com diuen que haurien d'obrar -ai!- els bons professors...).
Benicarló ha fet el seu paper (i molt bé). Ara, si els lectors, cas que en queden, volen fer el seu, jo satisfet. I ací pau i després glòria.
Hay 0 Comentarios