És una evidència que les comarques pastorejades pel nucli administratiu de Castelló de la Plana constitueixen un dels rebosts més singulars de l’Europa del sud. El contrast entre l’interior muntanyenc i les planes del litoral propicia un aplec de diferents aliments que sembla una demostració pràctica de les potencialitats d’això que s’anomena “dieta mediterrània” (i que els valencians hem practicat de manera immemorial): la tòfona, l’oli d’oliva (sovint d’oliveres mil·lenàries), els bolets o el vi a l’interior (o l’aigua de Benassal, considerada una de les millors del món); el formatge, les fruites i hortalisses (carxofes de Benicarló, tomates de penjar d’Alcalà de Xivert, taronges de Borriana…), els mil meravellosos productes de la mar a la zona de costa.
Tot això ja existia, però calia posar-ho en valor. L’any 2013 és quan es produeix el moment d’inflexió més clar, en aquest sentit. És el moment en què la Diputació de Castelló inicia l’experiència de la Ruta del Sabor, que busca organitzar i donar visibilitat a tots els tresors de la nostra gastronomia.
Al març d’aquell any jo mateix publique en El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d’aquest diari) el reportatge “La campiña en el plato”, que dóna a conèixer al gran públic a nivell espanyol la figura del xef Miguel Barrera, de Cal Paradís. Miguel ja tenia el seu predicament entre alguns entesos, però hi ha un abans i un després de l’aparició del meu text (cosa de la qual jo m’alegre tant com ell). Cinc mesos més tard li concedeixen l’estrella Michelin, la primera de les comarques castellonenques. Llavors passa a convertir-se en l’ambaixador de la Ruta del Sabor, ara comandada pel diputat Pablo Roig.
Roig m’explica els projectes immediats de la Ruta. Encara hi ha molta faena a fer: aconseguir una Denominació d’Origen per als vins de Castelló (que estan en un moment òptim), seguir amb la realització de jornades gastronòmiques temàtiques per totes les comarques, organitzar visites guiades als centres de producció…
Per si tot això fora poc, l’any 2014 es va iniciar el Grau en Gastronomia de la Universitat Cardenal Herrera. Amb el nom de GASMA ("Centre Universitari de Gastronomia i Management Culinari"), aquesta carrera es cursa ja en un lloc emblemàtic de Castelló: Villa Dolores.
La finca on s’ubica GASMA ocupa ara 26.000 metres quadrats (dels quals 7.000 de construcció) però en el passat s’estenia per un espai d’un milió de metres quadrats als terrenys on actualment hi ha el complex de la Salera o la Ciutat del Transport. La vil·la que era el centre neuràlgic de tot plegat pertany a una coneguda família castellonenca des de fa cent cinquanta anys i és, en ella mateixa, un tros d’història de la ciutat. En el seu moment liderava el comerç taronjaire més potent; després, amb la Guerra Civil, va ser hospital i també caserna dels dos bàndols, a banda de seu provisional de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre quan la República va traslladar el Govern a València.
Ara mateix, GASMA és un campus on dos terços de l’alumnat és d’origen estranger (de 24 nacionalitats diferents). Més de cent catorze països han sol·licitat informació sobre el grau, però ells només admeten un màxim de cent vint alumnes per curs. Els millors restauradors valencians hi fan tallers pràctics (començant pels meus bons amics Miguel Barrera i Ricard Camarena). La seua aspiració més immediata: ser el centre de referència de la cultura gastronòmica mediterrània, en l’estela del Basque Culinary Center, però amb capital totalment privat.
Amb iniciatives com la Ruta del Sabor i GASMA, i el concurs de desenes d’establiments i cuiners amb el mateix vigor creatiu i les ganes de Miguel Barrera, el futur de Castelló en el panorama gastronòmic universal és més que prometedor. No hem de fer res diferent del que ja veníem fent: només necessitem contar-ho de manera convincent. En la construcció del relat està el secret de l’èxit. Modestament, jo hi vull posar el meu granet d’arena…
Hay 0 Comentarios