València després de la gran dormida

  En la pàgina 141 del llibre El despertar valencià (Editorial Pòrtic), de Víctor Maceda, hi ha una fotografia que posa els cabells de punta. El capítol que inaugura la imatge es diu “L’estigma de la corrupció” i el que s’hi pot veure és una rècua de personalitats de cos present –tots fills de cases boníssimes- aplegades al Palau de la Generalitat, a València. Era el 18 de maig del 2009 i els retratats eren, per aquest ordre, Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló), José Joaquín Ripoll (president de la Diputació d’Alacant), Alfonso Rus (president de la Diputació de València), Alberto Fabra (alcalde de Castelló), Sonia Castedo (alcaldessa d’Alacant), Rita Barberá (alcaldessa de València), Rafael Blasco (conseller d’Immigració i Ciutadania) i Francisco Camps (president de la Generalitat).
   Tot just set anys després d’aquella foto, la totalitat dels presents (amb l’excepció d’Alberto Fabra) o estan a la presó o estan investigats o encausats en processos de corrupció d’abast més que greu. Què ha passat al País Valencià perquè els vint anys d’hegemonia del Partit Popular s’hagen saldat en aquest resum patibulari? Un poc per dilucidar això, però també per oferir una tènue llum d’esperança a partir del canvi operat al 2015, Víctor Maceda ha escrit el llibre citat, que és una crònica exhaustiva dels últims trenta anys de vida valenciana.

  Els qui hem anat seguint els prodigiosos reportatges que ha anat publicant Maceda en la revista El Temps (on fa de redactor de política des del 2005) sabem del seu gust per la profusió de dades i per l’aportació d’anècdotes esclaridores (en la política, sovint una anècdota és més significativa que qualsevol abstrusa categoria…). Ara ha bolcat tot això en un volum que vol oferir indicis explicatius de la magnitud del desastre valencià (el Levante feliz que es cantava de Madrid estant).
   No se’ns hauria d’oblidar, com diu Enric Juliana al pròleg, que “el País Valencià és el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic”. D’”estratègic, complex i propens a la tensió” el reputa aquest periodista, un dels que més ha excel·lit a oferir un relat coherent de la vida política valenciana, no sempre fàcil d’entendre fora. Ni d’explicar…
   En el fons, la part més interessant de la història que ens conta aquest llibre és el final, és a dir, aquella etapa que comença a les eleccions autonòmiques del 2015. Si quatre anys abans el PP havia tret 1.211.112 vots a les tres circumscripcions valencianes (el 50,67% dels vots) al maig del 2015 es va haver d’acontentar amb 658.612 (el 26,98%). En castellà en diuen descalabro, un terme que sempre m’ha fascinat. Gràcies a aquesta solsida, l’esquerra i el valencianisme van accedir al poder. El matrimoni de conveniència entre Ximo Puig (PSPV) i Mónica Oltra (Compromís) ha demostrat, ja, funcionar més que correctament. El mestissatge (l’operació de compartir el poder entre les dues formacions a tots els nivells, amb el suport extern de Podem) sembla haver sigut possible, almenys sense grans estridències.
   Es dóna la paradoxa, això sí, que mentre Puig pertany a una cultura socialista (de les moltes que conviuen al si del PSPV) molt valencianista, fins i tot podríem dir “nacionalista”, Oltra s’ha desmarcat sovint d’aquesta etiqueta (d’un espectre semàntic tan ampli, d’altra banda, que és gairebé un terme buit). Siga com siga, ambdós plegats fan funcionar la maquinària i al País Valencià s’articulen ara, com mai, mecanismes de suport a la llengua i a la cultura pròpia inèdits després de la llarga travessia del desert conservador i espanyolista.
   No tot, però, són flors i violes. El deute acumulat de l’etapa anterior (40.000 milions d’euros!) llasta la política d’inversions i el dèficit crònic de fluxos monetaris amb l’Estat (tan ben explicat en un llibre que ja vaig glossar ací: El finançament valencià, de Vicent Cucarella, ara Síndic de Comptes de la Generalitat) suposa una anomalia massa greu: només entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València per l’infrafinançament estatal era d’11.600 milions d’euros.
   Llegint el llibre de Víctor Maceda, enyores una mica l’elaboració d’un nou relat que puga consolidar el canvi del 2015, i més quan el PP local ja ha ofert indicis clars de recuperació. Al capdavall, un 30 per cent dels ciutadans valencians es consideren persistentment a les enquestes exclusivament espanyols o més espanyols que valencians. Caldrà algun dia posar-se a treballar per oferir a tota aquesta gent un discurs que els faça albirar la possibilitat de sentir-se orgullosos del seu propi país, compartint la identitat valenciana amb totes les que vulguen. Aquest és el repte més urgent.

Benicarló fa el seu cim

Divendres passat es van lliurar els Premis Literaris Ciutat de Benicarló. L'esforç de l'Ajuntament i d'aquest projecte engrescador i un poc miraculós que és l'editorial Onada han convertit alguna iniciativa dispersa prèvia en una setmana d'actes i en quatre guardons emblemàtics: el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat (que ja s'havia convocat en dues ocasions anteriors), el Premi Internacional de Divulgació Científica, el Premi de Narrativa Memorialística i el Premi de Llibre Gastronòmic.

  El darrer ha quedat desert, es coneix que per l'absència d'algun original potent que hi destacara clarament (problema que se soluciona acumulant la dotació d'enguay i de l'any que ve i disposant-hi un jurat format per escriptors, no per cuiners, si és que es vol un llibre de literatura gastronòmica i no de receptes...). El guardó d'àlbum infantil se l'han endut dos asturians, Juan Hernaz i Fátima Fernández, amb una història emotiva i molt ben resolta sobre l'alzheimer (La maleta de l'avi). La qüestió científica ha anat a càrrec de l'amic Joan Borja, de la Universitat d'Alacant, que publica Sobre l'alquímia de la vida, una llarga conversa amb el genetista Xavier Vendrell -ordida a la casa suecana del gran manifasser Víctor Gómez Labrado- a propòsit de totes aquelles recerques que ara mateix preparen el món de despús-demà: la manipulació embrionària, les malalties hereditàries, la intersexualitat i el tercer sexe, el clonatge de mamífers... Només un tastaolletes tan versàtil com Borja era capaç de bastir un volum així, d'actualitat palpitant i fascinadora.

  La narrativa memorialística, en fi, ha anat a càrrec meu (i no sóc sospitós de no haver sovintejat eixa senda...). Hi vaig presentar L'única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. El llibre, bellament editat per Onada (amb l'esforç uníson de Rosa, Ramon i Òscar, capitanejats per aquesta espurna inextingible que és Miquel Àngel Pradilla), parteix d'una anècdota real: l'any 2007 vaig visitar Saint Michel de Montaigne, l'aldea perigordiana on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic. Allí vaig conèixer, per una casualitat, Cécile Mähler-Besse, una culta vinyatera que era la propietària del castell del segle XIX on s'albergava la torre. A partir d'una conversa real amb Cécile aprofite l'avinentesa per fer una reflexió sobre el llegat d'escriptors com Montaigne o Fuster (la baula que lliga el País Valencià contemporani amb la França del segle XVI), i sobre una sèrie d'avatars bàsicament polítics de la meua conciutadania.

  No negaré que L'única passió noble és una reivindicació d'un gènere literari, l'assaig, sobre el qual es dipara sense contemplacions des de tots els angles. Per a començar, el noranta per cent dels llibres que vénen etiquetats com a assajos (o, de vegades, s'hi autoanomenen) no ho són. Són estudis tècnics o acadèmics sense valor literari (sense força prosística ni treball d'escriptor). Fins i tot els premis que es pregonen com dedicats a l'assaig (el "Carles Rahola" de Barcelona, el "Josep Vallverdú" de Lleida o el "Joan Fuster" -sic!- de València) es dediquen la major part de les vegades a donar gat per llebre amb la complaença generalitzada dels agents, clarament desorientats, de la nostra dissortada cultura.

  Si L'única passió noble és alguna cosa -ara ja en podeu estar segurs- és una recuperació del vell llegat de Montaigne, l'essai com un noble projecte literari amb les seues pròpies lleis: el fragmentarisme, el tempteig, la ironia, la recerca formal, la formulació de preguntes més que l'exposició doctrinària de respostes (com diuen que haurien d'obrar -ai!- els bons professors...).

  Benicarló ha fet el seu paper (i molt bé). Ara, si els lectors, cas que en queden, volen fer el seu, jo satisfet. I ací pau i després glòria.

Castelló, el rebost perfecte

   És una evidència que les comarques pastorejades pel nucli administratiu de Castelló de la Plana constitueixen un dels rebosts més singulars de l’Europa del sud. El contrast entre l’interior muntanyenc i les planes del litoral propicia un aplec de diferents aliments que sembla una demostració pràctica de les potencialitats d’això que s’anomena “dieta mediterrània” (i que els valencians hem practicat de manera immemorial): la tòfona, l’oli d’oliva (sovint d’oliveres mil·lenàries), els bolets o el vi a l’interior (o l’aigua de Benassal, considerada una de les millors del món); el formatge, les fruites i hortalisses (carxofes de Benicarló, tomates de penjar d’Alcalà de Xivert, taronges de Borriana…), els mil meravellosos productes de la mar a la zona de costa.
   Tot això ja existia, però calia posar-ho en valor. L’any 2013 és quan es produeix el moment d’inflexió més clar, en aquest sentit. És el moment en què la Diputació de Castelló inicia l’experiència de la Ruta del Sabor, que busca organitzar i donar visibilitat a tots els tresors de la nostra gastronomia.

   Al març d’aquell any jo mateix publique en El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d’aquest diari) el reportatge “La campiña en el plato”, que dóna a conèixer al gran públic a nivell espanyol la figura del xef Miguel Barrera, de Cal Paradís. Miguel ja tenia el seu predicament entre alguns entesos, però hi ha un abans i un després de l’aparició del meu text (cosa de la qual jo m’alegre tant com ell). Cinc mesos més tard li concedeixen l’estrella Michelin, la primera de les comarques castellonenques. Llavors passa a convertir-se en l’ambaixador de la Ruta del Sabor, ara comandada pel diputat Pablo Roig.
   Roig m’explica els projectes immediats de la Ruta. Encara hi ha molta faena a fer: aconseguir una Denominació d’Origen per als vins de Castelló (que estan en un moment òptim), seguir amb la realització de jornades gastronòmiques temàtiques per totes les comarques, organitzar visites guiades als centres de producció…
   Per si tot això fora poc, l’any 2014 es va iniciar el Grau en Gastronomia de la Universitat Cardenal Herrera. Amb el nom de GASMA ("Centre Universitari de Gastronomia i Management Culinari"), aquesta carrera es cursa ja en un lloc emblemàtic de Castelló: Villa Dolores.
   La finca on s’ubica GASMA ocupa ara 26.000 metres quadrats (dels quals 7.000 de construcció) però en el passat s’estenia per un espai d’un milió de metres quadrats als terrenys on actualment hi ha el complex de la Salera o la Ciutat del Transport. La vil·la que era el centre neuràlgic de tot plegat pertany a una coneguda família castellonenca des de fa cent cinquanta anys i és, en ella mateixa, un tros d’història de la ciutat. En el seu moment liderava el comerç taronjaire més potent; després, amb la Guerra Civil, va ser hospital i també caserna dels dos bàndols, a banda de seu provisional de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre quan la República va traslladar el Govern a València.

   Ara mateix, GASMA és un campus on dos terços de l’alumnat és d’origen estranger (de 24 nacionalitats diferents). Més de cent catorze països han sol·licitat informació sobre el grau, però ells només admeten un màxim de cent vint alumnes per curs. Els millors restauradors valencians hi fan tallers pràctics (començant pels meus bons amics Miguel Barrera i Ricard Camarena). La seua aspiració més immediata: ser el centre de referència de la cultura gastronòmica mediterrània, en l’estela del Basque Culinary Center, però amb capital totalment privat.
   Amb iniciatives com la Ruta del Sabor i GASMA, i el concurs de desenes d’establiments i cuiners amb el mateix vigor creatiu i les ganes de Miguel Barrera, el futur de Castelló en el panorama gastronòmic universal és més que prometedor. No hem de fer res diferent del que ja veníem fent: només necessitem contar-ho de manera convincent. En la construcció del relat està el secret de l’èxit. Modestament, jo hi vull posar el meu granet d’arena…