En la pàgina 141 del llibre El despertar valencià (Editorial Pòrtic), de Víctor Maceda, hi ha una fotografia que posa els cabells de punta. El capítol que inaugura la imatge es diu “L’estigma de la corrupció” i el que s’hi pot veure és una rècua de personalitats de cos present –tots fills de cases boníssimes- aplegades al Palau de la Generalitat, a València. Era el 18 de maig del 2009 i els retratats eren, per aquest ordre, Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló), José Joaquín Ripoll (president de la Diputació d’Alacant), Alfonso Rus (president de la Diputació de València), Alberto Fabra (alcalde de Castelló), Sonia Castedo (alcaldessa d’Alacant), Rita Barberá (alcaldessa de València), Rafael Blasco (conseller d’Immigració i Ciutadania) i Francisco Camps (president de la Generalitat).
Tot just set anys després d’aquella foto, la totalitat dels presents (amb l’excepció d’Alberto Fabra) o estan a la presó o estan investigats o encausats en processos de corrupció d’abast més que greu. Què ha passat al País Valencià perquè els vint anys d’hegemonia del Partit Popular s’hagen saldat en aquest resum patibulari? Un poc per dilucidar això, però també per oferir una tènue llum d’esperança a partir del canvi operat al 2015, Víctor Maceda ha escrit el llibre citat, que és una crònica exhaustiva dels últims trenta anys de vida valenciana.
Els qui hem anat seguint els prodigiosos reportatges que ha anat publicant Maceda en la revista El Temps (on fa de redactor de política des del 2005) sabem del seu gust per la profusió de dades i per l’aportació d’anècdotes esclaridores (en la política, sovint una anècdota és més significativa que qualsevol abstrusa categoria…). Ara ha bolcat tot això en un volum que vol oferir indicis explicatius de la magnitud del desastre valencià (el Levante feliz que es cantava de Madrid estant).
No se’ns hauria d’oblidar, com diu Enric Juliana al pròleg, que “el País Valencià és el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic”. D’”estratègic, complex i propens a la tensió” el reputa aquest periodista, un dels que més ha excel·lit a oferir un relat coherent de la vida política valenciana, no sempre fàcil d’entendre fora. Ni d’explicar…
En el fons, la part més interessant de la història que ens conta aquest llibre és el final, és a dir, aquella etapa que comença a les eleccions autonòmiques del 2015. Si quatre anys abans el PP havia tret 1.211.112 vots a les tres circumscripcions valencianes (el 50,67% dels vots) al maig del 2015 es va haver d’acontentar amb 658.612 (el 26,98%). En castellà en diuen descalabro, un terme que sempre m’ha fascinat. Gràcies a aquesta solsida, l’esquerra i el valencianisme van accedir al poder. El matrimoni de conveniència entre Ximo Puig (PSPV) i Mónica Oltra (Compromís) ha demostrat, ja, funcionar més que correctament. El mestissatge (l’operació de compartir el poder entre les dues formacions a tots els nivells, amb el suport extern de Podem) sembla haver sigut possible, almenys sense grans estridències.
Es dóna la paradoxa, això sí, que mentre Puig pertany a una cultura socialista (de les moltes que conviuen al si del PSPV) molt valencianista, fins i tot podríem dir “nacionalista”, Oltra s’ha desmarcat sovint d’aquesta etiqueta (d’un espectre semàntic tan ampli, d’altra banda, que és gairebé un terme buit). Siga com siga, ambdós plegats fan funcionar la maquinària i al País Valencià s’articulen ara, com mai, mecanismes de suport a la llengua i a la cultura pròpia inèdits després de la llarga travessia del desert conservador i espanyolista.
No tot, però, són flors i violes. El deute acumulat de l’etapa anterior (40.000 milions d’euros!) llasta la política d’inversions i el dèficit crònic de fluxos monetaris amb l’Estat (tan ben explicat en un llibre que ja vaig glossar ací: El finançament valencià, de Vicent Cucarella, ara Síndic de Comptes de la Generalitat) suposa una anomalia massa greu: només entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València per l’infrafinançament estatal era d’11.600 milions d’euros.
Llegint el llibre de Víctor Maceda, enyores una mica l’elaboració d’un nou relat que puga consolidar el canvi del 2015, i més quan el PP local ja ha ofert indicis clars de recuperació. Al capdavall, un 30 per cent dels ciutadans valencians es consideren persistentment a les enquestes exclusivament espanyols o més espanyols que valencians. Caldrà algun dia posar-se a treballar per oferir a tota aquesta gent un discurs que els faça albirar la possibilitat de sentir-se orgullosos del seu propi país, compartint la identitat valenciana amb totes les que vulguen. Aquest és el repte més urgent.
Hay 0 Comentarios