Una cita a Morella

  Ahir dimarts, 3 de gener, vam inaugurar l'any a Morella amb una conversa fructífera. Convidats per l'ajuntament i pel Centre d'Estudis dels Ports, Fèlix Edo Tena i jo mateix vam participar en el cicle "Diàlegs dels Ports", que fins al maig del 2017 portarà a Morella un seguit d'autors molt diferents per a parlar de política, literatura, història o filologia.

 En aquesta ocasió a mi em corresponia presentar la novel·la El guardià de les trufes, de Fèlix Edo (que dissabte dia 7 presentem també a Vilafranca). Molt a gust vaig glossar les virtuts d'un text que recupera la vida als masos de la comarca, ara que pràcticament tot vestigi d'aquesta peculiar existència ha desaparegut o està en vies de fer-ho. L'acte es va desenvolupar amb la generosa presència de públic que és habitual a Morella: sent com és aquesta una petita urbs de proporcions humanes, els seues habitants es comporten amb l'alta exigència civilitzatòria que hi correspon, i per això sempre és un goig acudir al seu reclam.

  Després d'oficiar vam anar a sopar al restaurant Daluan. Al maig de l'any en curs farà deu anys que Avelino Ramon i Jovita Amela van iniciar aquesta peculiar proposta gastronòmica, que ara ja ha obtingut els rèdits que mereixia. Precisament el Daluan és un dels únics sis restaurants de les comarques de Castelló esmentats en Bib Gourmand, el distintiu amb què la Guia Michelin remarca els establiments que compten amb una "bona cuina a preus raonables", i que pot ser l'avantsala de les preuades estrelles.

  Es dóna la circumstància que de les sis distincions Bib Gourmand del nord del País Valencià tres recauen en restaurants de Morella: el Daluan, el Mesón del Pastor i el Vinatea. Els meus amfitrions remarcaven que, en relació als habitants, aquesta era una ratio ben favorable. L'excel·lent sopar de què vam fruir va certificar la justesa del guardó. No hi va faltar la trufa o tòfona del terreny, aquest tresor amagat que encara ara desperta records de cerimònies una mica fantasmagòriques en la gent que va conèixer el temps del seu mercadeig clandestí.

  El guardià de les trufes es titula, no per casualitat, el llibre de Fèlix, perquè els masovers també eren els encarregats de custodiar aquesta preuada joia gastronòmica, que requeria unes condicions climàtiques tan especials que ara ja són gairebé idíl·liques. Vaig escriure sobre aquest llibre en la revista El Temps. Ací teniu el meu text, que voldria convidar-vos a la seua lectura:

   A casa sempre s’ha comprat la revista Hola. Cada dimecres, dins la rutina diària, ma mare no ha oblidat mai anar al quiosc i adquirir aquest acolorit magasín, que després ha estat en un lloc ben visible del menjador per poder ser consultat a pler tot al llarg de la setmana. Del seu paper couché de molt generós gramatge han emergit aquestes fotografies espectaculars dels membres de l’aristocràcia mundial i les femelles més belles i desimboltes (sovint, ai!, un poc putes) de la jet set. La fama i el luxe han encandilat els seus lectors com la visió del saló de la granja a través de la finestra fascinava Cathy i Heathcliff en aquella escena impagable de Cims borrascosos, de William Wyler.
  M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava –i cite literalment- “la curiosa historia de Sinforosa i Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
  Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonés que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és un aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de llaurança i pasturatge i el ritme de les estacions.  I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tenista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.

  La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, el western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Benassal) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
  Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
  No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.

València després de la gran dormida

  En la pàgina 141 del llibre El despertar valencià (Editorial Pòrtic), de Víctor Maceda, hi ha una fotografia que posa els cabells de punta. El capítol que inaugura la imatge es diu “L’estigma de la corrupció” i el que s’hi pot veure és una rècua de personalitats de cos present –tots fills de cases boníssimes- aplegades al Palau de la Generalitat, a València. Era el 18 de maig del 2009 i els retratats eren, per aquest ordre, Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló), José Joaquín Ripoll (president de la Diputació d’Alacant), Alfonso Rus (president de la Diputació de València), Alberto Fabra (alcalde de Castelló), Sonia Castedo (alcaldessa d’Alacant), Rita Barberá (alcaldessa de València), Rafael Blasco (conseller d’Immigració i Ciutadania) i Francisco Camps (president de la Generalitat).
   Tot just set anys després d’aquella foto, la totalitat dels presents (amb l’excepció d’Alberto Fabra) o estan a la presó o estan investigats o encausats en processos de corrupció d’abast més que greu. Què ha passat al País Valencià perquè els vint anys d’hegemonia del Partit Popular s’hagen saldat en aquest resum patibulari? Un poc per dilucidar això, però també per oferir una tènue llum d’esperança a partir del canvi operat al 2015, Víctor Maceda ha escrit el llibre citat, que és una crònica exhaustiva dels últims trenta anys de vida valenciana.

  Els qui hem anat seguint els prodigiosos reportatges que ha anat publicant Maceda en la revista El Temps (on fa de redactor de política des del 2005) sabem del seu gust per la profusió de dades i per l’aportació d’anècdotes esclaridores (en la política, sovint una anècdota és més significativa que qualsevol abstrusa categoria…). Ara ha bolcat tot això en un volum que vol oferir indicis explicatius de la magnitud del desastre valencià (el Levante feliz que es cantava de Madrid estant).
   No se’ns hauria d’oblidar, com diu Enric Juliana al pròleg, que “el País Valencià és el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic”. D’”estratègic, complex i propens a la tensió” el reputa aquest periodista, un dels que més ha excel·lit a oferir un relat coherent de la vida política valenciana, no sempre fàcil d’entendre fora. Ni d’explicar…
   En el fons, la part més interessant de la història que ens conta aquest llibre és el final, és a dir, aquella etapa que comença a les eleccions autonòmiques del 2015. Si quatre anys abans el PP havia tret 1.211.112 vots a les tres circumscripcions valencianes (el 50,67% dels vots) al maig del 2015 es va haver d’acontentar amb 658.612 (el 26,98%). En castellà en diuen descalabro, un terme que sempre m’ha fascinat. Gràcies a aquesta solsida, l’esquerra i el valencianisme van accedir al poder. El matrimoni de conveniència entre Ximo Puig (PSPV) i Mónica Oltra (Compromís) ha demostrat, ja, funcionar més que correctament. El mestissatge (l’operació de compartir el poder entre les dues formacions a tots els nivells, amb el suport extern de Podem) sembla haver sigut possible, almenys sense grans estridències.
   Es dóna la paradoxa, això sí, que mentre Puig pertany a una cultura socialista (de les moltes que conviuen al si del PSPV) molt valencianista, fins i tot podríem dir “nacionalista”, Oltra s’ha desmarcat sovint d’aquesta etiqueta (d’un espectre semàntic tan ampli, d’altra banda, que és gairebé un terme buit). Siga com siga, ambdós plegats fan funcionar la maquinària i al País Valencià s’articulen ara, com mai, mecanismes de suport a la llengua i a la cultura pròpia inèdits després de la llarga travessia del desert conservador i espanyolista.
   No tot, però, són flors i violes. El deute acumulat de l’etapa anterior (40.000 milions d’euros!) llasta la política d’inversions i el dèficit crònic de fluxos monetaris amb l’Estat (tan ben explicat en un llibre que ja vaig glossar ací: El finançament valencià, de Vicent Cucarella, ara Síndic de Comptes de la Generalitat) suposa una anomalia massa greu: només entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València per l’infrafinançament estatal era d’11.600 milions d’euros.
   Llegint el llibre de Víctor Maceda, enyores una mica l’elaboració d’un nou relat que puga consolidar el canvi del 2015, i més quan el PP local ja ha ofert indicis clars de recuperació. Al capdavall, un 30 per cent dels ciutadans valencians es consideren persistentment a les enquestes exclusivament espanyols o més espanyols que valencians. Caldrà algun dia posar-se a treballar per oferir a tota aquesta gent un discurs que els faça albirar la possibilitat de sentir-se orgullosos del seu propi país, compartint la identitat valenciana amb totes les que vulguen. Aquest és el repte més urgent.

Benicarló fa el seu cim

Divendres passat es van lliurar els Premis Literaris Ciutat de Benicarló. L'esforç de l'Ajuntament i d'aquest projecte engrescador i un poc miraculós que és l'editorial Onada han convertit alguna iniciativa dispersa prèvia en una setmana d'actes i en quatre guardons emblemàtics: el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat (que ja s'havia convocat en dues ocasions anteriors), el Premi Internacional de Divulgació Científica, el Premi de Narrativa Memorialística i el Premi de Llibre Gastronòmic.

  El darrer ha quedat desert, es coneix que per l'absència d'algun original potent que hi destacara clarament (problema que se soluciona acumulant la dotació d'enguay i de l'any que ve i disposant-hi un jurat format per escriptors, no per cuiners, si és que es vol un llibre de literatura gastronòmica i no de receptes...). El guardó d'àlbum infantil se l'han endut dos asturians, Juan Hernaz i Fátima Fernández, amb una història emotiva i molt ben resolta sobre l'alzheimer (La maleta de l'avi). La qüestió científica ha anat a càrrec de l'amic Joan Borja, de la Universitat d'Alacant, que publica Sobre l'alquímia de la vida, una llarga conversa amb el genetista Xavier Vendrell -ordida a la casa suecana del gran manifasser Víctor Gómez Labrado- a propòsit de totes aquelles recerques que ara mateix preparen el món de despús-demà: la manipulació embrionària, les malalties hereditàries, la intersexualitat i el tercer sexe, el clonatge de mamífers... Només un tastaolletes tan versàtil com Borja era capaç de bastir un volum així, d'actualitat palpitant i fascinadora.

  La narrativa memorialística, en fi, ha anat a càrrec meu (i no sóc sospitós de no haver sovintejat eixa senda...). Hi vaig presentar L'única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. El llibre, bellament editat per Onada (amb l'esforç uníson de Rosa, Ramon i Òscar, capitanejats per aquesta espurna inextingible que és Miquel Àngel Pradilla), parteix d'una anècdota real: l'any 2007 vaig visitar Saint Michel de Montaigne, l'aldea perigordiana on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic. Allí vaig conèixer, per una casualitat, Cécile Mähler-Besse, una culta vinyatera que era la propietària del castell del segle XIX on s'albergava la torre. A partir d'una conversa real amb Cécile aprofite l'avinentesa per fer una reflexió sobre el llegat d'escriptors com Montaigne o Fuster (la baula que lliga el País Valencià contemporani amb la França del segle XVI), i sobre una sèrie d'avatars bàsicament polítics de la meua conciutadania.

  No negaré que L'única passió noble és una reivindicació d'un gènere literari, l'assaig, sobre el qual es dipara sense contemplacions des de tots els angles. Per a començar, el noranta per cent dels llibres que vénen etiquetats com a assajos (o, de vegades, s'hi autoanomenen) no ho són. Són estudis tècnics o acadèmics sense valor literari (sense força prosística ni treball d'escriptor). Fins i tot els premis que es pregonen com dedicats a l'assaig (el "Carles Rahola" de Barcelona, el "Josep Vallverdú" de Lleida o el "Joan Fuster" -sic!- de València) es dediquen la major part de les vegades a donar gat per llebre amb la complaença generalitzada dels agents, clarament desorientats, de la nostra dissortada cultura.

  Si L'única passió noble és alguna cosa -ara ja en podeu estar segurs- és una recuperació del vell llegat de Montaigne, l'essai com un noble projecte literari amb les seues pròpies lleis: el fragmentarisme, el tempteig, la ironia, la recerca formal, la formulació de preguntes més que l'exposició doctrinària de respostes (com diuen que haurien d'obrar -ai!- els bons professors...).

  Benicarló ha fet el seu paper (i molt bé). Ara, si els lectors, cas que en queden, volen fer el seu, jo satisfet. I ací pau i després glòria.

Castelló, el rebost perfecte

   És una evidència que les comarques pastorejades pel nucli administratiu de Castelló de la Plana constitueixen un dels rebosts més singulars de l’Europa del sud. El contrast entre l’interior muntanyenc i les planes del litoral propicia un aplec de diferents aliments que sembla una demostració pràctica de les potencialitats d’això que s’anomena “dieta mediterrània” (i que els valencians hem practicat de manera immemorial): la tòfona, l’oli d’oliva (sovint d’oliveres mil·lenàries), els bolets o el vi a l’interior (o l’aigua de Benassal, considerada una de les millors del món); el formatge, les fruites i hortalisses (carxofes de Benicarló, tomates de penjar d’Alcalà de Xivert, taronges de Borriana…), els mil meravellosos productes de la mar a la zona de costa.
   Tot això ja existia, però calia posar-ho en valor. L’any 2013 és quan es produeix el moment d’inflexió més clar, en aquest sentit. És el moment en què la Diputació de Castelló inicia l’experiència de la Ruta del Sabor, que busca organitzar i donar visibilitat a tots els tresors de la nostra gastronomia.

   Al març d’aquell any jo mateix publique en El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d’aquest diari) el reportatge “La campiña en el plato”, que dóna a conèixer al gran públic a nivell espanyol la figura del xef Miguel Barrera, de Cal Paradís. Miguel ja tenia el seu predicament entre alguns entesos, però hi ha un abans i un després de l’aparició del meu text (cosa de la qual jo m’alegre tant com ell). Cinc mesos més tard li concedeixen l’estrella Michelin, la primera de les comarques castellonenques. Llavors passa a convertir-se en l’ambaixador de la Ruta del Sabor, ara comandada pel diputat Pablo Roig.
   Roig m’explica els projectes immediats de la Ruta. Encara hi ha molta faena a fer: aconseguir una Denominació d’Origen per als vins de Castelló (que estan en un moment òptim), seguir amb la realització de jornades gastronòmiques temàtiques per totes les comarques, organitzar visites guiades als centres de producció…
   Per si tot això fora poc, l’any 2014 es va iniciar el Grau en Gastronomia de la Universitat Cardenal Herrera. Amb el nom de GASMA ("Centre Universitari de Gastronomia i Management Culinari"), aquesta carrera es cursa ja en un lloc emblemàtic de Castelló: Villa Dolores.
   La finca on s’ubica GASMA ocupa ara 26.000 metres quadrats (dels quals 7.000 de construcció) però en el passat s’estenia per un espai d’un milió de metres quadrats als terrenys on actualment hi ha el complex de la Salera o la Ciutat del Transport. La vil·la que era el centre neuràlgic de tot plegat pertany a una coneguda família castellonenca des de fa cent cinquanta anys i és, en ella mateixa, un tros d’història de la ciutat. En el seu moment liderava el comerç taronjaire més potent; després, amb la Guerra Civil, va ser hospital i també caserna dels dos bàndols, a banda de seu provisional de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre quan la República va traslladar el Govern a València.

   Ara mateix, GASMA és un campus on dos terços de l’alumnat és d’origen estranger (de 24 nacionalitats diferents). Més de cent catorze països han sol·licitat informació sobre el grau, però ells només admeten un màxim de cent vint alumnes per curs. Els millors restauradors valencians hi fan tallers pràctics (començant pels meus bons amics Miguel Barrera i Ricard Camarena). La seua aspiració més immediata: ser el centre de referència de la cultura gastronòmica mediterrània, en l’estela del Basque Culinary Center, però amb capital totalment privat.
   Amb iniciatives com la Ruta del Sabor i GASMA, i el concurs de desenes d’establiments i cuiners amb el mateix vigor creatiu i les ganes de Miguel Barrera, el futur de Castelló en el panorama gastronòmic universal és més que prometedor. No hem de fer res diferent del que ja veníem fent: només necessitem contar-ho de manera convincent. En la construcció del relat està el secret de l’èxit. Modestament, jo hi vull posar el meu granet d’arena…

Elogi de la xufa (Alboraia, segle XXI)

Ara que la cuina forma part de l'ubicu espectacle global (hi ha algun canal de televisió, a cap hora, on no facen programes gastronòmics?), la frontera entre l'imprescindible i l'irrellevant sempre és la mateixa: l'autenticitat. En la meua incansable recerca de les coses autèntiques relacionades amb la nostra manera de menjar l'altre dia em vaig topetar amb el restaurant Sequer lo Blanch d'Alboraia.

  Si no coneixeu aquest lloc, localitzat al bell mig de l'Horta (al camí Fondo de la pàtria de l'orxata), no hauríeu de tardar a rectificar el vostre evitable error. Sequer lo Blanch és un establiment regentat per Josep Belloch. Belloch és un d'aquells cognoms mítics que el bon rei Jaume I va portar amb la seua comitiva quan va convertir el Regne àrab de València en el país actual dels valencians. Ja hi ha Bellochs als Furs i, ininterrompudament, formen un grup humà que ha conreat els ubèrrims horts d'Alboraia fins arribar a la situació del present, en què un dels tresors de la cuina valenciana, la xufa i els seus derivats, està a punt d'entaular la batalla decisiva.

  La situació, en efecte, és paradoxal: per un costat, la xufa i l'orxata valenciana són reconegudes com un aliment superior. De fet, es parla de concedir a la xufa la condició de superaliment, és a dir, un "aliment ric en nutrients considerat especialment beneficiós per a la salut i el benestar", segons la molt desapassionada definició de The Oxford English Dictionary. Exemples de superaliments: els nabius (en castellà, arándanos), amb la seua alta concentració d'antioxidants vegetals, que inhibeixen la proliferació de cèl·lules cancerígenes; o les magranes, que reduixen la tensió arterial i l'estrés. Tot el que anem sabent de la xufa (amb àmplies propietats digestives, cardioprotectores, antioxidants, immunoestimulants, antiàcides, prebiòtiques...) el relaciona amb aquesta mena de perles terrenals, un luxe tant a l'abast de la nostra mà que sembla mentida que el puguem menysprear.

  Josep Belloch, que viu enmig d'un bell lloc (això és el que vol dir el seu cognom, ni més ni menys), sap tot això i, per passar de la teoria a la pràctica, va crear l'any 2011 (en plena crisi: això és un emprenedor!) Sequer lo Blanch. Allí experimenta amb els fruits del seu paradís i ens proposa aventures com l'allioli o el xocolate de xufa, a més d'una interessant cervesa (Cambra) que fa honor als tubercles que ell mateix emmagatzena als dalts del seu establiment. Allí, en aquesta cambra oculta, controla el secat del producte durant un any o més, perquè aquest serà el secret que permetrà comptar, al seu moment, amb una matèria primera excepcional.

  Vaig a Sequer lo Blanch en el moment en què entra en cambra la xufa de la collita nova, mentre Belloch batalla per obrir nous mercats per al nostre tresor en dura pugna amb la competència africana. Seria massa tràgic que, ara que per fi els valencians ens hem adonat de les joies que tenim guardades al rebost ens veiérem vençuts, en el relat global, per agents que només competeixen en preu, i els agrada donar gat per llebre.

  Com va dir Jaume Fàbrega, "sense literatura no hi ha cuina". Deixeu-nos dir la nostra als escriptors valencians: la guerra encara no està decidida. I el món ja està preparat per a saber que la nostra manera de menjar és una de les més suculentes, sanes, assenyades i saboroses del món.

Congratulations, Bob! (Connexió Borriana-Moscou)

La notícia de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan, ahir dijous, em pilla, com aquell que diu, acabat de publicar al diari Ara un extens reportatge sobre Moscou on confessava el desig que, a la meua tomba, sonara una cançó del de Minnesota. Només em queda donar la meua enhorabona al premiat: mentre mig món s'embolica en una agra disputa sobre si mereix el guardó o no, l'altre mig ja només accedeix a la literatura a través de les lletres de les cançons de rock (quan hi ha sort i aquestes lletres han estat escrites per tipus amb sensibilitat literària).

  Congratulations, Bob, i ací va el meu reportatge de Moscou (dedicat a u a qui no li van donar mai el Nobel: Josep Pla).

Moscou, una vida subterrània

  La Història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tindre en compte la complexa tectònica que s’oculta sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.
   Aeroflot inaugura, al juny, un vol directe València-Moscou així que, sense pensar-ho dues vegades, planifique una petita aventura postsoviètica amb un sol fetitxe digne d’interés a la maleta: el Viatge a Rússia de Josep Pla.
   Pla viatja al país més excitant del moment l’any 1925, quan la Revolució és tendrament inaugural però acaba de perdre el seu líder màxim, Vladímir Ilitx Uliànov, àlies Lenin. L’hi envia la seua colla de l’Ateneu, que ha fet una subscripció per reunir els 400 dòlars que costarà el periple. Des de Moscou, l’autor de Cartes de lluny anirà subministrant un seguit de reportatges que s’editen en La Publicitat. El resultat és un clàssic del nostre periodisme i la nostra literatura que l’editorial Destino, amb molt bon criteri, va reeditar l’any 1990 com a volum solt, tot just quan un tipus visionari i pragmàtic anomenat Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov provocava l’esfondrament del corcat model comunista.
   Quan Pla arriba a Moscou, només hi troba una persona que hi parle català: Andreu Nin (que era del Vendrell). Nin el guiarà pels laberints una mica inextricables del nou poder proletari. Els dos actors fonamentals d’aquest, amb Lenin de cos present, són ja Stalin i Trotsky. Trostsky és el geni rampellut, intuïtiu i genial que ha guanyat la guerra civil contra l’exèrcit blanc. Stalin només és, encara, un georgià de somriure enigmàtic, ambicions desconegudes i mirada pertorbadora. És el primer acte d’un drama espectacular.

   Ara mateix, a Moscou, no és habitual topetar amb gent a partir d’una certa edat que parle anglès, la interlingua global. Jo trobe fàcilment, però, dues moscovites catalanoparlants: Tatiana Pigariova i Natalia Beneditxuk. Ambdues van aprendre el nostre idioma a la prestigiosa Universitat Lomonóssov, on figures com Marina Abramova (traductora del Tirant lo Blanc a la llengua de Tolstoi) han format una colla d’entusiastes catalanòfils que segueix augmentant.
   Pigariova porta tota una vida propiciant les relacions culturals entre les diferents cultures de l’estat Espanyol i la pròpiament russa. Ara fa de gestora cultural a l’institut Cervantes de la seua ciutat. Aquesta dona d’intel·ligència apassionada (un 7’5 –diria jo- en l’escala de Richter) és l’autora d’un títol essencial per conèixer realment la ciutat més poblada d’Europa: Autobiografia de Moscou (2001). En aquest recorregut per les raconades més incitadores de la capital de Rússia hi ha indicis d’una vasta i sorprenent vida subterrània. La contracrònica del viatge a Rússia és en marxa.
   Quan el tren de Josep Pla arriba a Moscou, de seguida vol anar a la Plaça Roja. La confusió ja era habitual i Pla hi cau: roja no és un adjectiu d’obvietats polítiques, sinó un terme que en rus antic vol dir bonic. L’espectacle del mausoleu provisional de Lenin i del Kremlin el captiva. Segons confessa, hi experimenta “una de les més grans emocions de la meva vida”. La catedral de Sant Basili, de sobte, emergeix al seu davant com “una de les construccions més divertides, monstruoses, belles i gracioses –tot alhora- del món”. La consistència fantasiosa, nítidament llépola, de les cúpules de Sant Basili ha estimulat una certa imaginació hortofrutícula en el visitant. Ja l’escriptor Juan Valera, en Cartas desde Rusia, havia comparat aquesta famosa postal amb un plat de verdures: carlotes, carxofes, raves, jolivert, bolets i espàrrecs. Pla, que degué llegir amb profit Valera, reflexiona: “tot té un color pujat, d’amanida de pebrots i tomàquets”.
   A poques passes de la catedral, en un lloc d’honor, hi ha Lenin al seu contundent nínxol. Els qui tenim una certa edat guardem atresorada en el depòsit arbitrari de la memòria la imatge mil vegades repetida dels dirigents soviètics, amb abrics i casquets de pell de rabosa, abocats a la balconada d’aquest formidable cadafal. La rovellada gerontocràcia que s’hi exhibia observant el pas de míssils inversemblants ha estat substituïda, ara, per un tipus atlètic que té cara de flam de nata poc cuit, i a qui agrada exhibir-se dalt d’un cavall amb el tors nu, matant un ós (o fent-hi una cosa infinitament més sàdica: donant-li un biberó) o presumint de karateka. Li pregunte a Tatiana què opina de Putin. Com a membre de la generació de la Perestroika, m’explica, s’ha sentit immensament decebuda per la “involució” que han suposat les seues polítiques. Mentre parlem, la Història treballa: fa precisament vint-i-cinc anys (agost del 1991) de l’intent del colp d’estat contra Gorbatxov que va precipitar la solsida del món soviètic. L’antic agent de la KGB Vladímir Vladímirovitx Putin va entendre de seguida que la circumstància postcomunista requeria de líders amanosament providencials (els russos hi són entranyablement aficionats). La resta són detalls burocràtics (incloent diverses sospites sobre la neteja dels processos electorals…). El tema és d’una complexitat aparatosa però divertida: Putin té, ara mateix, el 80% de popularitat al seu país. El 20% restant és vista per la majoria com una colla de reclacitrants sense suc ni bruc, partidaris del cafè sense cafeïna (o, el que és un sacrilegi pitjor, el vodka sense alcohol). Els episodis d’Ucraïna han propiciat una revifada del nacionalisme auspiciada pel Kremlin, segons observa Mikhaïl Fishman, l’editor en cap de The Moscow Times. En aquesta línia també s’entén l’ambígua recuperació de la figura de Stalin o el fet que la mòmia de Lenin –amb el seu aire fosfòric, convenientment refrigerada, sota una llum espectralment tènue- continue en la Plaça Roja, per a usdefruit dels turistes de tot el món. Hi passe amb respecte al davant: el gran líder sembla submergit en un son profund, homèric i serè, com després d’una formidable turca. Llavors, no sé per què, recorde aquella frase inclosa en una de les captivadores entrevistes dels llibres de Svetlana Alexiévitx: “El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà”… Del fracàs d’aquestes formidables elucubracions sorgeixen els Putins.

   Això pel que fa a la superfície. Josep Pla, profètic: “És probable que, a distància, la Revolució russa no quedi més que com un fantàstic canvi de personal i com una inversió del significat verbal de les paraules”. Tot rau en el llenguatge, això és un fet. Seguir Pla a partir d’ara, però, és ja impossible: la Rússia de 1925 no té res a veure amb la del 2016, ni tan sols amb la del 1991. El carrer Arbat? La seua llegenda (el primer tancat als cotxes a Moscou, cau d’artistes i artesans hereus d’una cultura intensament represaliada) s’ha convertit en un pur decorat per als turistes, les Rambles moscovites. Una estàtua pintada de color plata, absolutament immòbil, hi és la perfecta metàfora del capitalisme en voga: no es mou ni un mil·límetre si no sent caure al seu davant el dring d’una moneda o percep el delicat però contundent vol d’un bitllet. El secret ha d’estar en un altre nivell.
   El fotògraf Ramon Usó i jo mateix meditem sobre tot plegat a l’hotel Metropol, a dues passes del Bolxoi i del Kremlin. Aquesta joia de l’Art Nouveau, probablement l’hotel més famós de Rússia, va ser edificat l’any 1901 i va passar per totes les vicissituds corresponents a la seua època, incloent-hi un incendi devastador (amb posterior reconstrucció), un canvi de mans entre l’exèrcit blanc i l’exèrcit roig, i la seua conversió en seu dels sòviets. Al seu fastuós saló-menjador predicava Lenin amb la fúria alopècica que feia al cas. Ara, hi desdejunem nosaltres mentre una massissa comare del terreny toca l’harpa en directe, en un pantagruèlic bufet lliure. El magnat Yuri P. Matkov va remodelar l’establiment als anys 90. Segons la seua pròpia propaganda: “Metropol Hotel combines all splendor of antique luxury with the latest achievements in the field of confort and continues to host such VIP guests as kings, presidents, ministers, politicians, outstandings culture workers, artists, and world-renowned celebrities” Joc de paraules intraduïble: res que no puga sortejar un viatger experimentat atent a les ofertes d’última hora… El llistat d’hostes il·lustres moderns del Metropol és impressionant: de Soljenitsin a Barack Obama, tot passant per Michael Jackson o els sempres conspicus Joan Carles I i Sofia (per separat). Canviar els llençols després de la partida de cada client és una conquista de la civilització només comparable a la instal·lació, a les estances privades del palau Schönbrunn de l’emperador Francesc-Josep d’Àustria-Hongria, del primer quarto de bany d’estil britànic, amb desguàs a l’exterior.
   És hora, però, de convocar la contracrònica del viatge. Poca gent sap que tot Moscou és un formidable formatge de gruyère. Ja des de l’època dels tsars milers de quilòmetres de secrets laberints travessen la seua entranya. Una circumstància ideal quan l’amo del destí de la ciutat i el país és un paranoic de manual com Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, àlies Stalin. Precisament fa poc que s’ha obert al públic el Búnquer 42, la primera instal·lació militar dels anys nuclears desclassificada (n’hi ha moltes altres, això és evident, incloent-n’hi una a sota del Kremlin, misteriosa i encara rigorosament interdita…).     L’entrada és per reserva estricta: val la pena. Cal descendir 65 metres per una escaleta dostoievskiana (l’ascensor està reservat als impedits i als claustrofòbics), deixant enrere pesades portes de plom. Fins 1995 ningú sospitava l’existència d’aquesta relíquia estricta de la guerra freda. A l’interior, ens espera un tipus primús i baixotet, amb un anglès acceptable, que hi farà de guia mentre, al darrere de la comitiva, un altre empleat de maneres més convincentment soviètiques vigilarà que cap visitant se n’isca de l’itinerari traçat.
   Els gestors del lloc ens han preparat una rudimentària dramatització sobre les funcions del búnquer. Acabat de construir l’any 1956, albergava sis-centes persones, amb una sala central amb els comandaments que regien les llançadores de míssils nuclears. Amb ocasió de la crisi cubana del 1962, el búnquer es mantingué en estat d’alerta màxima: la possibilitat que s’hi haguera desencadenat un cataclisme nuclear va ser més que probable… Un muntatge audiovisual in situ explica les conseqüències d’activar un dels nombrosíssims ginys nuclears de l’època sobre una “gran ciutat americana”. En aquest punt el guia es posa sarcàstic, mentre les imatges mostren uns carrers massa coneguts entrant en un col·lapse radioactiu esgarrifós: “It looks like New York, I don´t know why”, mastega entre dents, mentre el públic –japonesos, hindús, xinesos, europeus de diferents races ramaderes i dos tipus de Borriana- somriu amb un patetisme alleujat. Amb malícia, se’ns recorda que, en realitat, només els Estats Units han fet esclatar sobre població civil dues bombes nuclears. Missatge rebut.
   Es dóna la curiosa circumstància que una de les galeries del búnquer està connectada amb l’estació Taganskaia (línia 7) del metro. Sembla que alguns dirigents subterranis aprofitaven el pas per anar a prendre vodka amb cogombrets (i el que sorgira) amb les seues amants de l’exterior (la vida demostra, en efecte, que fins en els drames més espessos el punt de guinyol sempre és a tocar).
   El metro és precisament la segona parada de la nostra indagació subcutània. Ens hi fa de guia Natalia Beneditxuk, charmant documentalista i guia professional multilingüe, deixeble de Pigariova, que parla un català perfecte. Li resumisc a Natalia la meua experiència al metro de Nova York, més enllà del carrer 125, a la recerca de l’esperit del grafiti i li regale un exemplar de la crònica de les meues desventures del final de l’adolescència al cor de la Gran Poma, Història d’Amèrica. A diferència del subway novaiorquès, però, el moscovita atresora una llegenda de colossalitat, netedat i puntualitat eficaçment comunista. Inaugurat en 1935, aquest vast suburbà és famós per l’especial tractament estètic de les seues estacions (més de 40 contenen material artístic i arquitectònic d’interès, en alguns casos amb premis internacionals). Com les catedrals romàniques, les estacions construïdes sota la batuta marxista-leninista exaltaven els mites propis amb un acusat sentit didàctic (la revolució, el gloriós però sanguinari triomf sobre els alemanys en 1945, la bucòlica vida soviètica…). Lenin i Stalin, omnipresents, però amb una salvetat: a partir de la revelació dels crims del segon, la seua imatge s’ha eliminat de l’imaginari estacional, tal com solia fer ell mateix amb els seus enemics en les fotografies oficials. En Novoslobódskaia, per exemple, el perfil ferreny del georgià ha estat substituït per un delicadíssim colom de la pau. Tot, en general, té l’aire pulcre d’un formidable museu del kitsch, amb estakhanovistes musculosos, milicianes de mugrons diamantins i tota classe d’evocacions bèl·liques. Un temple laic farcit del millor marbre, l’apotesi d’una forma irrevocable d’entendre el món: cuidar al màxim els espais comuns, menysprear els espais privats.
La recerca hipodèrmica, tanmateix, no pot concloure ací. Hi cal un últim esglaó. Potser per acabar d’entendre l’experiència soviètica –la taca d’humitat sota la superfície de la Rússia d’avui- s’haja de visitar un dels cinquanta cementiris de Moscou. L’exploració del lloc dels morts, a tot arreu, sempre diu molt del lloc ocupat pels vius. Personalment, quan em soterren, vull una làpida neta, pulcrament blanca, que hi pose només “Joan Garí. Escriptor”, però amb un dispositiu que faça sonar eternament Visions of Johanna, de Bob Dylan. Però tornem al tema: el cementeri de Novodiévitxi, inaugurat l’any 1898, va ser el preferit de la nomenklatura. Natalia es posa orwelliana: tots eren iguals, però uns eren més iguals que els altres. Al segle XVI, ací es donava sepultura als nobles russos. Durant el comunisme, una vasta galeria de personalitats simpàtiques al règim hi descansen parapetades rere una imatgeria colossal –un poc fallera. Sota les tombes, la Història ens nodreix i els símbols gremials caracteritzen els morts il·lustres: el mariscal Ribalko amb un tanc, Tupolev amb un avió, Khrusxov (desemmascarador dels crims de Stalin i únic líder suprem jubilat) amb un cap sense coll… Més enllà, en la part antiga, Txèkhov, Stanislavski, Gógol o Bulgàkov. I la tomba terriblement coenta de Boris Ieltsin, tan kitsch en mort com en vida.
   Ara sí, s’entén Moscou i tot Rússia. La vida subterrània explica les contradiccions de la superficial.

[Fotos: Ramon Usó]

Els meus fotògrafs (i els de tots)

El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.

 
   Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.

   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.

   Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que ha aparegut en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.

Psicologia del tio del bombo

Els fets són els següents: dimecres passat jo dormia plàcidament en una cambra interior del meu àtic, amb la confortabilitat proporcionada per l'aire condicionat a 24 graus. Eren les dues de la matinada, si fa no fa, quan un estrèpit inesperat em va despertar bruscament. Se sentia, llunyà però perfectament audible, l'inconfusible soroll d'algú que colpejava un bombo.

  Hauré de dir, per ser honest, que tot al llarg d'aquesta setmana s'han desenvolupat les festes patronals del meu poble, Borriana. Durant deu dies inacabables, el centre d'aquesta petita ciutat (34.783 habitants segons el cens de 2014) es tanca per a les "exhibicions" taurines. S'omplin d'arena els carrers principals (sí: d'arena), els dipsomaníacs locals emergeixen i regnen en tota la seua tentinejant esplendor i les penyes d'adolescents assagen l'única revolució que els interessa: abolir els horaris i l'autoritat i assassinar el silenci. I un tio -el més grans dels fills de puta- es creu en el lògic dret, entre tanta voràgine, de tocar el bombo un dia entre setmana a les dues de la matinada, perquè "són festes". És obvi que ni aquest tipus ni ningú s'atura un moment a pensar (!) que la majoria de la gent que dorm en l'escenari del crim ha d'alçar-se al dia segúent a les 7 del matí per anar a treballar. I tanmateix, no seria difícil arribar a aquesta conclusió. Borriana és la perfecta metàfora d'Espanya: a penes s'hi produeix res així que la major part de la població que té la sort de tindre un treball l'exerceix fora dels límits municipals.

  Però bé: "són festes". I com és així, hi ha el tio del bombo i hi ha també uns altres espavilats que vénen a pixar a la porta del meu garatge particular. I uns altres (els mateixos?) que hi llancen bosses d'escombreries, ampolles buides, sucoses vomitades i altres elements que deixaré a la imaginació del lector. Tot això passa des de fa molts anys i no tindria més importància de no ser perquè des de més recentment Borriana és coneguda arreu per organitzar l'Arenal Sound, un macrofestival de música independent que concentra cada mes d'agost 200.000 jovenets en unes altres deu frenètiques jornades. L'esdeveniment en qüestió, que no aporta cap benefici econòmic al municipi, ocasiona problemes innombrables de soroll, robatoris, evaquacions massives d'aigües menors i majors fora d'ordre i altres gentileses per l'estil. I mil tios del bombo proclamant feliços a l'univers la consistència perfectament buida del seu cervell de pona.

  Tot això, ja sé, resultarà avorridament familiar a molts dels meus lectors. ¿No és Espanya aquest paradís irrevocable de l'alegria festiva, del soroll estentori i vacu, de les matinades multidudinàries? Ací vénen tots els teenagers (mentals) del món a fer el que no poden fer en cap altre país del món: amb quatre euros tenen mam, orgasmes, emocions fortes i dos entrepans de pernil (xinés). Spain is different... Rècord de turistes, apoteosi mundial de visitants... i els beneficis i els salaris al sector turístic perfectament estancats. Alguna cosa no funciona però, qui li posarà el cascavell al gat?

  La circumstància de la "festa" em pilla, com aquell qui diu, acabat de tornar de Rússia. A Moscou no queden molts nostàlgics del comunisme pur i dur, però vages al barri que vages, els carrers estan absolutament nets. El respecte per allò públic és reverencial. La gent viu i deixa viure. Hi podeu visitar la casa de Tolstoi, allà on el gran geni va escriure La sonata a Kreutzer. Després, si seguiu viatge cap a Sant Petersburg, podeu recalar-hi a la casa-museu de Dostoievski, on aquest va escriure, en nits febrils, Els germans Karamàzov. Jo ho he fet i ara, no puc evitar fer-me una pregunta clau: hi hauria també, al carrer d'aquests llocs emblemàtics, un tio tocant el bombo a les dues de la matinada mentre Tolstoi i Dostoievski redactaven pàgines immortals?

  A vegades pense que el tio del bombo és una metàfora molt exacta d'Espanya. Hi ha centenars, milers tios del bombo en tota classe d'àmbits d'aquest dissortat país: en la política, en l'economia, als mitjans de comunicació, a la literatura i l'art, a tot arreu. Llegiu, per exemple, La desfachatez intelectual, de Ignacio Sánchez Cuenca (Editorial Catarata), un manual imprescindible que desemmascara als tios del bombo de l'antiga progressia celtibèrica, ara convertida en claca eixordadora d'Una, grande y libre. Un llibre que hauria de ser lectura obligatòria i que, per això mateix, se l'està tractant d'ocultar amb molta cura.

  Les festes són bones? Per als qui treballem dur, divertir-nos amb intensitat és el premi merescut, la vacança innegociable. Però alguna cosa ha passat ací en les últimes dècades, una aberració pavorosa contra la qual cap autoritat o responsable públic està disposat a fer res. Tot se n'ha eixit de mare. Milers de desvagats pul·lulen a les matinades etíliques dels pobles, a les rodalies dels festivals, allà on hi haja un cul de ginebra que escurar o un pobre animal a torturar.

  No crec que ens interessen els qui ens visiten atrets per aquesta fama truculenta, ni que hagem de tolerar que els nostres propis conciutadans creguen que la vida és anar de festa en festa perbocant als peus del seu veí. És una opinió, naturalment. I disculpeu que l'haja expressat amb paraules i no amb una maça i un tambor...

L'ofici més bonic del món

   M’ha agradat llegir, en El oficio más hermoso del mundo, de José Martí Gómez (Clave Intelectual), una entranyable evocació dels seus inicis com a periodista al diari Mediterráneo de Castelló. El morellà ho rememora així:
   “Trabajar en el Mediterráneo fue la mejor escuela de periodismo que pude tener, vista la pérdida de tiempo que era estudiar en la Escuela Oficial. Hice el examen de ingreso en 1963. En Barcelona nos presentamos una treintena y aprobamos doce. Lo dejé. El Mediterráneo era un diario pequeño en el que podías hacer de todo”.
   Diu Martí que es va fartar de fer-hi crítiques de cinema. Hacer de todo vol dir exactament això: tocar tots els pals de la baralla fins descobrir la veta que portarà a firmar els grans reportatges. Llavors era director d’aquest periòdic Jaime Nos. Martí el qualifica de “persona decent”, un elogi que, en aquell context (el franquisme hirsut), s’ha de valorar com cal. La premsa era llavors corretja pura de transmissió dels deliris feixistes, però Martí Gómez va aprendre ràpid a llegir i escriure entre línies.

   La premsa local, això és un fet irrefutable, ha fet un gran paper en la formació de tots els xicots que hi han acudit amb l’ambició de ser “periodistes”. Em recorde a mi mateix, als anys 80, treballant en aquest mateix Mediterráneo en aquella aventura divertidament breu que va ser el suplement Weekend. Allí vaig aprendre dues coses: que l’ofici m’agradava molt però que no treballaria mai en la plantilla de cap periòdic. I, en efecte, durant trenta anys hi he fet columnisme i reporterisme literari, mirant còmodament els bous des de la barrera.
   La vida del periodista és una de les més dures del món, abans o després (el rànquing està disputat) de l’altra ocupació sàviament mil·lenària, la de les putes. Llegint el llibre de Martí, però, t’adones que quan el qui practica aquest ofici ho fa per vocació té la formiguejant sensació que està exactament en el centre del món.
   Fent el Weekend em vaig adonar que no volia deixar mai de veure el meu món en aquell paper tacat que sortia a les dues del matí de la rotativa. La premsa local ja té això: permet assajar la vida i situar-se al món abans de l’estrena definitiva. Després ha sigut més dur l’ofici des dels marges: ara fer un periòdic local vol dir, sovint, inscriure’s en un capítol de la història universal del crim. Per a sobreviure, un mitjà petit ha d’extorquir i amenaçar, i no oblidar-se sempre de passar la gorra (els mitjans grans fan igual, és clar, però de manera més elegant). El periodisme és una de les coses més complicades d’exercir en un periòdic, avui dia. Per això un llibre com el de Martí Gómez és impagable: ens retrotrau a l’època en què escriure feia perillar al vida de l’artista. Ningú pensava, llavors, en la nòmina. I, al final, tot es resolia prenent unes copes al bar de l’Hotel Majestic. Ara, a les redaccions, ningú beu ni fuma, però tots van col·locats. L’ofici també és això.

Teoria i pràctica del pa amb tomata

Conten que Josep Pla, en un dels seus llegendaris encontres amb Joan Fuster, li va etzibar aquesta frase: "Vostè menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític". Desconec si l'autor de El que hem menjat era conscient que, en realitat, cap escriptor és mai un "bon polític". Fuster, això és obvi, no era un tipus melós en el tracte amb la gent i preferia, de totes totes, un whisky en got llarg a un bon plat de paella -ell, que havia nascut, en la "ciutat arrossera d'Espanya" (sic).

  L'anècdota m'ha vingut al cap en llegir la Teoria i pràctica del pa amb tomàquet de Leopoldo Pomés (Tusquets). Diu Pomés, en aquest deliciós breviari, que hi ha dos grans grups humans: "els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats". I afegeix: "Els primers compten amb un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta tan sols un risc: malviure amb algú del segon grup". Com totes les dicotomies radicals, la de Pomés és parcialment qüestionable. Però la bona cuina, quin dubte hi cap, ens proporciona una gama de plaers tan delicadament inacabable que es fa difícil no concloure que, els qui hi renuncien, passen per aquest món perdent-se alguna cosa essencial de la seua meravella.

  A partir d'un suggeriment de Xavier Domingo, Leopoldo Pomés ha infantat un curiós llibret amb 70 maneres diferents de fer això que a Barcelona anomenen "pa amb tomàquet". En realitat, tomàquet és un localisme barceloní: a la resta del territori anomenem la verdura en qüestió tomata (amb altres variants), que és com n'hem dit sempre a casa, a Borriana. Però, al marge de disquisicions dialectals, és obvi que aquest costum llaurador d'aprofitar el pa de dies anteriors convertint-lo en una sucosa menja apta per a moltes circumstàncies comestibles s'ha convertit ja en una recepta universal que formaria part de la cuina internacional de no ser per l'endèmica mala sort que tenim els valencians, catalans i illencs en matèria de difusió de la nostra gastronomia.

  Pomés es queixa d'això i no puc més que coincidir-hi. Quan, en ocasió de la sortida al mercat del meu llibre La memòria del sabor, el perspicaç periodista Salvador Almenar em va fer una entrevista per al diari Ara, aquest és el titular que l'avançava: "Si fórem més espavilats, les pizzeries d'arreu el món serien coqueries" (text complet ací). Però no és el cas, i bé que ho podem plànyer.

  De moment, en tot cas, podem llegir les entusiastes pàgines d'aquest llibre que ens ensenya com es prepara de mil i una maneres un bon pa d'aquest estil: amb tomata de penjar, oli d'oliva verge extra (en un setrill marquina, per favor) i sal fina. Els plaers més fabulosos de la vida són d'aquest calibre. Diu Felip Pineda, en una ressenya que li agraïsc, que "La gastronomia és un lloc en el món". És exactament així: nosaltres habitem una raconada del planeta on hem inventat suculències íntimes i mínimes com refregar una tomata en un tros de pa. Altres s'enduen la fama i els oripells. Però el gust és nostre.