Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Congratulations, Bob! (Connexió Borriana-Moscou)

Por: | 14 de octubre de 2016

La notícia de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan, ahir dijous, em pilla, com aquell que diu, acabat de publicar al diari Ara un extens reportatge sobre Moscou on confessava el desig que, a la meua tomba, sonara una cançó del de Minnesota. Només em queda donar la meua enhorabona al premiat: mentre mig món s'embolica en una agra disputa sobre si mereix el guardó o no, l'altre mig ja només accedeix a la literatura a través de les lletres de les cançons de rock (quan hi ha sort i aquestes lletres han estat escrites per tipus amb sensibilitat literària).

  Congratulations, Bob, i ací va el meu reportatge de Moscou (dedicat a u a qui no li van donar mai el Nobel: Josep Pla).

Moscou, una vida subterrània

  La Història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tindre en compte la complexa tectònica que s’oculta sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.
   Aeroflot inaugura, al juny, un vol directe València-Moscou així que, sense pensar-ho dues vegades, planifique una petita aventura postsoviètica amb un sol fetitxe digne d’interés a la maleta: el Viatge a Rússia de Josep Pla.
   Pla viatja al país més excitant del moment l’any 1925, quan la Revolució és tendrament inaugural però acaba de perdre el seu líder màxim, Vladímir Ilitx Uliànov, àlies Lenin. L’hi envia la seua colla de l’Ateneu, que ha fet una subscripció per reunir els 400 dòlars que costarà el periple. Des de Moscou, l’autor de Cartes de lluny anirà subministrant un seguit de reportatges que s’editen en La Publicitat. El resultat és un clàssic del nostre periodisme i la nostra literatura que l’editorial Destino, amb molt bon criteri, va reeditar l’any 1990 com a volum solt, tot just quan un tipus visionari i pragmàtic anomenat Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov provocava l’esfondrament del corcat model comunista.
   Quan Pla arriba a Moscou, només hi troba una persona que hi parle català: Andreu Nin (que era del Vendrell). Nin el guiarà pels laberints una mica inextricables del nou poder proletari. Els dos actors fonamentals d’aquest, amb Lenin de cos present, són ja Stalin i Trotsky. Trostsky és el geni rampellut, intuïtiu i genial que ha guanyat la guerra civil contra l’exèrcit blanc. Stalin només és, encara, un georgià de somriure enigmàtic, ambicions desconegudes i mirada pertorbadora. És el primer acte d’un drama espectacular.

El Kremlin des de la catedral de Sant Basili

   Ara mateix, a Moscou, no és habitual topetar amb gent a partir d’una certa edat que parle anglès, la interlingua global. Jo trobe fàcilment, però, dues moscovites catalanoparlants: Tatiana Pigariova i Natalia Beneditxuk. Ambdues van aprendre el nostre idioma a la prestigiosa Universitat Lomonóssov, on figures com Marina Abramova (traductora del Tirant lo Blanc a la llengua de Tolstoi) han format una colla d’entusiastes catalanòfils que segueix augmentant.
   Pigariova porta tota una vida propiciant les relacions culturals entre les diferents cultures de l’estat Espanyol i la pròpiament russa. Ara fa de gestora cultural a l’institut Cervantes de la seua ciutat. Aquesta dona d’intel·ligència apassionada (un 7’5 –diria jo- en l’escala de Richter) és l’autora d’un títol essencial per conèixer realment la ciutat més poblada d’Europa: Autobiografia de Moscou (2001). En aquest recorregut per les raconades més incitadores de la capital de Rússia hi ha indicis d’una vasta i sorprenent vida subterrània. La contracrònica del viatge a Rússia és en marxa.
   Quan el tren de Josep Pla arriba a Moscou, de seguida vol anar a la Plaça Roja. La confusió ja era habitual i Pla hi cau: roja no és un adjectiu d’obvietats polítiques, sinó un terme que en rus antic vol dir bonic. L’espectacle del mausoleu provisional de Lenin i del Kremlin el captiva. Segons confessa, hi experimenta “una de les més grans emocions de la meva vida”. La catedral de Sant Basili, de sobte, emergeix al seu davant com “una de les construccions més divertides, monstruoses, belles i gracioses –tot alhora- del món”. La consistència fantasiosa, nítidament llépola, de les cúpules de Sant Basili ha estimulat una certa imaginació hortofrutícula en el visitant. Ja l’escriptor Juan Valera, en Cartas desde Rusia, havia comparat aquesta famosa postal amb un plat de verdures: carlotes, carxofes, raves, jolivert, bolets i espàrrecs. Pla, que degué llegir amb profit Valera, reflexiona: “tot té un color pujat, d’amanida de pebrots i tomàquets”.
   A poques passes de la catedral, en un lloc d’honor, hi ha Lenin al seu contundent nínxol. Els qui tenim una certa edat guardem atresorada en el depòsit arbitrari de la memòria la imatge mil vegades repetida dels dirigents soviètics, amb abrics i casquets de pell de rabosa, abocats a la balconada d’aquest formidable cadafal. La rovellada gerontocràcia que s’hi exhibia observant el pas de míssils inversemblants ha estat substituïda, ara, per un tipus atlètic que té cara de flam de nata poc cuit, i a qui agrada exhibir-se dalt d’un cavall amb el tors nu, matant un ós (o fent-hi una cosa infinitament més sàdica: donant-li un biberó) o presumint de karateka. Li pregunte a Tatiana què opina de Putin. Com a membre de la generació de la Perestroika, m’explica, s’ha sentit immensament decebuda per la “involució” que han suposat les seues polítiques. Mentre parlem, la Història treballa: fa precisament vint-i-cinc anys (agost del 1991) de l’intent del colp d’estat contra Gorbatxov que va precipitar la solsida del món soviètic. L’antic agent de la KGB Vladímir Vladímirovitx Putin va entendre de seguida que la circumstància postcomunista requeria de líders amanosament providencials (els russos hi són entranyablement aficionats). La resta són detalls burocràtics (incloent diverses sospites sobre la neteja dels processos electorals…). El tema és d’una complexitat aparatosa però divertida: Putin té, ara mateix, el 80% de popularitat al seu país. El 20% restant és vista per la majoria com una colla de reclacitrants sense suc ni bruc, partidaris del cafè sense cafeïna (o, el que és un sacrilegi pitjor, el vodka sense alcohol). Els episodis d’Ucraïna han propiciat una revifada del nacionalisme auspiciada pel Kremlin, segons observa Mikhaïl Fishman, l’editor en cap de The Moscow Times. En aquesta línia també s’entén l’ambígua recuperació de la figura de Stalin o el fet que la mòmia de Lenin –amb el seu aire fosfòric, convenientment refrigerada, sota una llum espectralment tènue- continue en la Plaça Roja, per a usdefruit dels turistes de tot el món. Hi passe amb respecte al davant: el gran líder sembla submergit en un son profund, homèric i serè, com després d’una formidable turca. Llavors, no sé per què, recorde aquella frase inclosa en una de les captivadores entrevistes dels llibres de Svetlana Alexiévitx: “El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà”… Del fracàs d’aquestes formidables elucubracions sorgeixen els Putins.

Ramon-Usó-_esquerra_-i-Joan-Garí-_dreta_-amb-Natalia-Beneditxuk_-al-metro-de-Moscou

   Això pel que fa a la superfície. Josep Pla, profètic: “És probable que, a distància, la Revolució russa no quedi més que com un fantàstic canvi de personal i com una inversió del significat verbal de les paraules”. Tot rau en el llenguatge, això és un fet. Seguir Pla a partir d’ara, però, és ja impossible: la Rússia de 1925 no té res a veure amb la del 2016, ni tan sols amb la del 1991. El carrer Arbat? La seua llegenda (el primer tancat als cotxes a Moscou, cau d’artistes i artesans hereus d’una cultura intensament represaliada) s’ha convertit en un pur decorat per als turistes, les Rambles moscovites. Una estàtua pintada de color plata, absolutament immòbil, hi és la perfecta metàfora del capitalisme en voga: no es mou ni un mil·límetre si no sent caure al seu davant el dring d’una moneda o percep el delicat però contundent vol d’un bitllet. El secret ha d’estar en un altre nivell.
   El fotògraf Ramon Usó i jo mateix meditem sobre tot plegat a l’hotel Metropol, a dues passes del Bolxoi i del Kremlin. Aquesta joia de l’Art Nouveau, probablement l’hotel més famós de Rússia, va ser edificat l’any 1901 i va passar per totes les vicissituds corresponents a la seua època, incloent-hi un incendi devastador (amb posterior reconstrucció), un canvi de mans entre l’exèrcit blanc i l’exèrcit roig, i la seua conversió en seu dels sòviets. Al seu fastuós saló-menjador predicava Lenin amb la fúria alopècica que feia al cas. Ara, hi desdejunem nosaltres mentre una massissa comare del terreny toca l’harpa en directe, en un pantagruèlic bufet lliure. El magnat Yuri P. Matkov va remodelar l’establiment als anys 90. Segons la seua pròpia propaganda: “Metropol Hotel combines all splendor of antique luxury with the latest achievements in the field of confort and continues to host such VIP guests as kings, presidents, ministers, politicians, outstandings culture workers, artists, and world-renowned celebrities” Joc de paraules intraduïble: res que no puga sortejar un viatger experimentat atent a les ofertes d’última hora… El llistat d’hostes il·lustres moderns del Metropol és impressionant: de Soljenitsin a Barack Obama, tot passant per Michael Jackson o els sempres conspicus Joan Carles I i Sofia (per separat). Canviar els llençols després de la partida de cada client és una conquista de la civilització només comparable a la instal·lació, a les estances privades del palau Schönbrunn de l’emperador Francesc-Josep d’Àustria-Hongria, del primer quarto de bany d’estil britànic, amb desguàs a l’exterior.
   És hora, però, de convocar la contracrònica del viatge. Poca gent sap que tot Moscou és un formidable formatge de gruyère. Ja des de l’època dels tsars milers de quilòmetres de secrets laberints travessen la seua entranya. Una circumstància ideal quan l’amo del destí de la ciutat i el país és un paranoic de manual com Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, àlies Stalin. Precisament fa poc que s’ha obert al públic el Búnquer 42, la primera instal·lació militar dels anys nuclears desclassificada (n’hi ha moltes altres, això és evident, incloent-n’hi una a sota del Kremlin, misteriosa i encara rigorosament interdita…).     L’entrada és per reserva estricta: val la pena. Cal descendir 65 metres per una escaleta dostoievskiana (l’ascensor està reservat als impedits i als claustrofòbics), deixant enrere pesades portes de plom. Fins 1995 ningú sospitava l’existència d’aquesta relíquia estricta de la guerra freda. A l’interior, ens espera un tipus primús i baixotet, amb un anglès acceptable, que hi farà de guia mentre, al darrere de la comitiva, un altre empleat de maneres més convincentment soviètiques vigilarà que cap visitant se n’isca de l’itinerari traçat.
   Els gestors del lloc ens han preparat una rudimentària dramatització sobre les funcions del búnquer. Acabat de construir l’any 1956, albergava sis-centes persones, amb una sala central amb els comandaments que regien les llançadores de míssils nuclears. Amb ocasió de la crisi cubana del 1962, el búnquer es mantingué en estat d’alerta màxima: la possibilitat que s’hi haguera desencadenat un cataclisme nuclear va ser més que probable… Un muntatge audiovisual in situ explica les conseqüències d’activar un dels nombrosíssims ginys nuclears de l’època sobre una “gran ciutat americana”. En aquest punt el guia es posa sarcàstic, mentre les imatges mostren uns carrers massa coneguts entrant en un col·lapse radioactiu esgarrifós: “It looks like New York, I don´t know why”, mastega entre dents, mentre el públic –japonesos, hindús, xinesos, europeus de diferents races ramaderes i dos tipus de Borriana- somriu amb un patetisme alleujat. Amb malícia, se’ns recorda que, en realitat, només els Estats Units han fet esclatar sobre població civil dues bombes nuclears. Missatge rebut.
   Es dóna la curiosa circumstància que una de les galeries del búnquer està connectada amb l’estació Taganskaia (línia 7) del metro. Sembla que alguns dirigents subterranis aprofitaven el pas per anar a prendre vodka amb cogombrets (i el que sorgira) amb les seues amants de l’exterior (la vida demostra, en efecte, que fins en els drames més espessos el punt de guinyol sempre és a tocar).
   El metro és precisament la segona parada de la nostra indagació subcutània. Ens hi fa de guia Natalia Beneditxuk, charmant documentalista i guia professional multilingüe, deixeble de Pigariova, que parla un català perfecte. Li resumisc a Natalia la meua experiència al metro de Nova York, més enllà del carrer 125, a la recerca de l’esperit del grafiti i li regale un exemplar de la crònica de les meues desventures del final de l’adolescència al cor de la Gran Poma, Història d’Amèrica. A diferència del subway novaiorquès, però, el moscovita atresora una llegenda de colossalitat, netedat i puntualitat eficaçment comunista. Inaugurat en 1935, aquest vast suburbà és famós per l’especial tractament estètic de les seues estacions (més de 40 contenen material artístic i arquitectònic d’interès, en alguns casos amb premis internacionals). Com les catedrals romàniques, les estacions construïdes sota la batuta marxista-leninista exaltaven els mites propis amb un acusat sentit didàctic (la revolució, el gloriós però sanguinari triomf sobre els alemanys en 1945, la bucòlica vida soviètica…). Lenin i Stalin, omnipresents, però amb una salvetat: a partir de la revelació dels crims del segon, la seua imatge s’ha eliminat de l’imaginari estacional, tal com solia fer ell mateix amb els seus enemics en les fotografies oficials. En Novoslobódskaia, per exemple, el perfil ferreny del georgià ha estat substituït per un delicadíssim colom de la pau. Tot, en general, té l’aire pulcre d’un formidable museu del kitsch, amb estakhanovistes musculosos, milicianes de mugrons diamantins i tota classe d’evocacions bèl·liques. Un temple laic farcit del millor marbre, l’apotesi d’una forma irrevocable d’entendre el món: cuidar al màxim els espais comuns, menysprear els espais privats.
La recerca hipodèrmica, tanmateix, no pot concloure ací. Hi cal un últim esglaó. Potser per acabar d’entendre l’experiència soviètica –la taca d’humitat sota la superfície de la Rússia d’avui- s’haja de visitar un dels cinquanta cementiris de Moscou. L’exploració del lloc dels morts, a tot arreu, sempre diu molt del lloc ocupat pels vius. Personalment, quan em soterren, vull una làpida neta, pulcrament blanca, que hi pose només “Joan Garí. Escriptor”, però amb un dispositiu que faça sonar eternament Visions of Johanna, de Bob Dylan. Però tornem al tema: el cementeri de Novodiévitxi, inaugurat l’any 1898, va ser el preferit de la nomenklatura. Natalia es posa orwelliana: tots eren iguals, però uns eren més iguals que els altres. Al segle XVI, ací es donava sepultura als nobles russos. Durant el comunisme, una vasta galeria de personalitats simpàtiques al règim hi descansen parapetades rere una imatgeria colossal –un poc fallera. Sota les tombes, la Història ens nodreix i els símbols gremials caracteritzen els morts il·lustres: el mariscal Ribalko amb un tanc, Tupolev amb un avió, Khrusxov (desemmascarador dels crims de Stalin i únic líder suprem jubilat) amb un cap sense coll… Més enllà, en la part antiga, Txèkhov, Stanislavski, Gógol o Bulgàkov. I la tomba terriblement coenta de Boris Ieltsin, tan kitsch en mort com en vida.
   Ara sí, s’entén Moscou i tot Rússia. La vida subterrània explica les contradiccions de la superficial.

[Fotos: Ramon Usó]

Els meus fotògrafs (i els de tots)

Por: | 27 de septiembre de 2016

El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.

Francesc Jarque
 
   Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.

Joan Antoni Vicent

   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.

Ramon Usó, Egipte 2012

   Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que ha aparegut en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.

Psicologia del tio del bombo

Por: | 10 de septiembre de 2016

Els fets són els següents: dimecres passat jo dormia plàcidament en una cambra interior del meu àtic, amb la confortabilitat proporcionada per l'aire condicionat a 24 graus. Eren les dues de la matinada, si fa no fa, quan un estrèpit inesperat em va despertar bruscament. Se sentia, llunyà però perfectament audible, l'inconfusible soroll d'algú que colpejava un bombo.

  Hauré de dir, per ser honest, que tot al llarg d'aquesta setmana s'han desenvolupat les festes patronals del meu poble, Borriana. Durant deu dies inacabables, el centre d'aquesta petita ciutat (34.783 habitants segons el cens de 2014) es tanca per a les "exhibicions" taurines. S'omplin d'arena els carrers principals (sí: d'arena), els dipsomaníacs locals emergeixen i regnen en tota la seua tentinejant esplendor i les penyes d'adolescents assagen l'única revolució que els interessa: abolir els horaris i l'autoritat i assassinar el silenci. I un tio -el més grans dels fills de puta- es creu en el lògic dret, entre tanta voràgine, de tocar el bombo un dia entre setmana a les dues de la matinada, perquè "són festes". És obvi que ni aquest tipus ni ningú s'atura un moment a pensar (!) que la majoria de la gent que dorm en l'escenari del crim ha d'alçar-se al dia segúent a les 7 del matí per anar a treballar. I tanmateix, no seria difícil arribar a aquesta conclusió. Borriana és la perfecta metàfora d'Espanya: a penes s'hi produeix res així que la major part de la població que té la sort de tindre un treball l'exerceix fora dels límits municipals.

La Festa

  Però bé: "són festes". I com és així, hi ha el tio del bombo i hi ha també uns altres espavilats que vénen a pixar a la porta del meu garatge particular. I uns altres (els mateixos?) que hi llancen bosses d'escombreries, ampolles buides, sucoses vomitades i altres elements que deixaré a la imaginació del lector. Tot això passa des de fa molts anys i no tindria més importància de no ser perquè des de més recentment Borriana és coneguda arreu per organitzar l'Arenal Sound, un macrofestival de música independent que concentra cada mes d'agost 200.000 jovenets en unes altres deu frenètiques jornades. L'esdeveniment en qüestió, que no aporta cap benefici econòmic al municipi, ocasiona problemes innombrables de soroll, robatoris, evaquacions massives d'aigües menors i majors fora d'ordre i altres gentileses per l'estil. I mil tios del bombo proclamant feliços a l'univers la consistència perfectament buida del seu cervell de pona.

  Tot això, ja sé, resultarà avorridament familiar a molts dels meus lectors. ¿No és Espanya aquest paradís irrevocable de l'alegria festiva, del soroll estentori i vacu, de les matinades multidudinàries? Ací vénen tots els teenagers (mentals) del món a fer el que no poden fer en cap altre país del món: amb quatre euros tenen mam, orgasmes, emocions fortes i dos entrepans de pernil (xinés). Spain is different... Rècord de turistes, apoteosi mundial de visitants... i els beneficis i els salaris al sector turístic perfectament estancats. Alguna cosa no funciona però, qui li posarà el cascavell al gat?

  La circumstància de la "festa" em pilla, com aquell qui diu, acabat de tornar de Rússia. A Moscou no queden molts nostàlgics del comunisme pur i dur, però vages al barri que vages, els carrers estan absolutament nets. El respecte per allò públic és reverencial. La gent viu i deixa viure. Hi podeu visitar la casa de Tolstoi, allà on el gran geni va escriure La sonata a Kreutzer. Després, si seguiu viatge cap a Sant Petersburg, podeu recalar-hi a la casa-museu de Dostoievski, on aquest va escriure, en nits febrils, Els germans Karamàzov. Jo ho he fet i ara, no puc evitar fer-me una pregunta clau: hi hauria també, al carrer d'aquests llocs emblemàtics, un tio tocant el bombo a les dues de la matinada mentre Tolstoi i Dostoievski redactaven pàgines immortals?

  A vegades pense que el tio del bombo és una metàfora molt exacta d'Espanya. Hi ha centenars, milers tios del bombo en tota classe d'àmbits d'aquest dissortat país: en la política, en l'economia, als mitjans de comunicació, a la literatura i l'art, a tot arreu. Llegiu, per exemple, La desfachatez intelectual, de Ignacio Sánchez Cuenca (Editorial Catarata), un manual imprescindible que desemmascara als tios del bombo de l'antiga progressia celtibèrica, ara convertida en claca eixordadora d'Una, grande y libre. Un llibre que hauria de ser lectura obligatòria i que, per això mateix, se l'està tractant d'ocultar amb molta cura.

  Les festes són bones? Per als qui treballem dur, divertir-nos amb intensitat és el premi merescut, la vacança innegociable. Però alguna cosa ha passat ací en les últimes dècades, una aberració pavorosa contra la qual cap autoritat o responsable públic està disposat a fer res. Tot se n'ha eixit de mare. Milers de desvagats pul·lulen a les matinades etíliques dels pobles, a les rodalies dels festivals, allà on hi haja un cul de ginebra que escurar o un pobre animal a torturar.

  No crec que ens interessen els qui ens visiten atrets per aquesta fama truculenta, ni que hagem de tolerar que els nostres propis conciutadans creguen que la vida és anar de festa en festa perbocant als peus del seu veí. És una opinió, naturalment. I disculpeu que l'haja expressat amb paraules i no amb una maça i un tambor...

L'ofici més bonic del món

Por: | 31 de julio de 2016

   M’ha agradat llegir, en El oficio más hermoso del mundo, de José Martí Gómez (Clave Intelectual), una entranyable evocació dels seus inicis com a periodista al diari Mediterráneo de Castelló. El morellà ho rememora així:
   “Trabajar en el Mediterráneo fue la mejor escuela de periodismo que pude tener, vista la pérdida de tiempo que era estudiar en la Escuela Oficial. Hice el examen de ingreso en 1963. En Barcelona nos presentamos una treintena y aprobamos doce. Lo dejé. El Mediterráneo era un diario pequeño en el que podías hacer de todo”.
   Diu Martí que es va fartar de fer-hi crítiques de cinema. Hacer de todo vol dir exactament això: tocar tots els pals de la baralla fins descobrir la veta que portarà a firmar els grans reportatges. Llavors era director d’aquest periòdic Jaime Nos. Martí el qualifica de “persona decent”, un elogi que, en aquell context (el franquisme hirsut), s’ha de valorar com cal. La premsa era llavors corretja pura de transmissió dels deliris feixistes, però Martí Gómez va aprendre ràpid a llegir i escriure entre línies.

Weekend Mediterráneo 1988

   La premsa local, això és un fet irrefutable, ha fet un gran paper en la formació de tots els xicots que hi han acudit amb l’ambició de ser “periodistes”. Em recorde a mi mateix, als anys 80, treballant en aquest mateix Mediterráneo en aquella aventura divertidament breu que va ser el suplement Weekend. Allí vaig aprendre dues coses: que l’ofici m’agradava molt però que no treballaria mai en la plantilla de cap periòdic. I, en efecte, durant trenta anys hi he fet columnisme i reporterisme literari, mirant còmodament els bous des de la barrera.
   La vida del periodista és una de les més dures del món, abans o després (el rànquing està disputat) de l’altra ocupació sàviament mil·lenària, la de les putes. Llegint el llibre de Martí, però, t’adones que quan el qui practica aquest ofici ho fa per vocació té la formiguejant sensació que està exactament en el centre del món.
   Fent el Weekend em vaig adonar que no volia deixar mai de veure el meu món en aquell paper tacat que sortia a les dues del matí de la rotativa. La premsa local ja té això: permet assajar la vida i situar-se al món abans de l’estrena definitiva. Després ha sigut més dur l’ofici des dels marges: ara fer un periòdic local vol dir, sovint, inscriure’s en un capítol de la història universal del crim. Per a sobreviure, un mitjà petit ha d’extorquir i amenaçar, i no oblidar-se sempre de passar la gorra (els mitjans grans fan igual, és clar, però de manera més elegant). El periodisme és una de les coses més complicades d’exercir en un periòdic, avui dia. Per això un llibre com el de Martí Gómez és impagable: ens retrotrau a l’època en què escriure feia perillar al vida de l’artista. Ningú pensava, llavors, en la nòmina. I, al final, tot es resolia prenent unes copes al bar de l’Hotel Majestic. Ara, a les redaccions, ningú beu ni fuma, però tots van col·locats. L’ofici també és això.

Teoria i pràctica del pa amb tomata

Por: | 22 de julio de 2016

Conten que Josep Pla, en un dels seus llegendaris encontres amb Joan Fuster, li va etzibar aquesta frase: "Vostè menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític". Desconec si l'autor de El que hem menjat era conscient que, en realitat, cap escriptor és mai un "bon polític". Fuster, això és obvi, no era un tipus melós en el tracte amb la gent i preferia, de totes totes, un whisky en got llarg a un bon plat de paella -ell, que havia nascut, en la "ciutat arrossera d'Espanya" (sic).

  L'anècdota m'ha vingut al cap en llegir la Teoria i pràctica del pa amb tomàquet de Leopoldo Pomés (Tusquets). Diu Pomés, en aquest deliciós breviari, que hi ha dos grans grups humans: "els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats". I afegeix: "Els primers compten amb un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta tan sols un risc: malviure amb algú del segon grup". Com totes les dicotomies radicals, la de Pomés és parcialment qüestionable. Però la bona cuina, quin dubte hi cap, ens proporciona una gama de plaers tan delicadament inacabable que es fa difícil no concloure que, els qui hi renuncien, passen per aquest món perdent-se alguna cosa essencial de la seua meravella.

Pa amb tomata

  A partir d'un suggeriment de Xavier Domingo, Leopoldo Pomés ha infantat un curiós llibret amb 70 maneres diferents de fer això que a Barcelona anomenen "pa amb tomàquet". En realitat, tomàquet és un localisme barceloní: a la resta del territori anomenem la verdura en qüestió tomata (amb altres variants), que és com n'hem dit sempre a casa, a Borriana. Però, al marge de disquisicions dialectals, és obvi que aquest costum llaurador d'aprofitar el pa de dies anteriors convertint-lo en una sucosa menja apta per a moltes circumstàncies comestibles s'ha convertit ja en una recepta universal que formaria part de la cuina internacional de no ser per l'endèmica mala sort que tenim els valencians, catalans i illencs en matèria de difusió de la nostra gastronomia.

  Pomés es queixa d'això i no puc més que coincidir-hi. Quan, en ocasió de la sortida al mercat del meu llibre La memòria del sabor, el perspicaç periodista Salvador Almenar em va fer una entrevista per al diari Ara, aquest és el titular que l'avançava: "Si fórem més espavilats, les pizzeries d'arreu el món serien coqueries" (text complet ací). Però no és el cas, i bé que ho podem plànyer.

  De moment, en tot cas, podem llegir les entusiastes pàgines d'aquest llibre que ens ensenya com es prepara de mil i una maneres un bon pa d'aquest estil: amb tomata de penjar, oli d'oliva verge extra (en un setrill marquina, per favor) i sal fina. Els plaers més fabulosos de la vida són d'aquest calibre. Diu Felip Pineda, en una ressenya que li agraïsc, que "La gastronomia és un lloc en el món". És exactament així: nosaltres habitem una raconada del planeta on hem inventat suculències íntimes i mínimes com refregar una tomata en un tros de pa. Altres s'enduen la fama i els oripells. Però el gust és nostre.

Un suquet compartit

Por: | 18 de junio de 2016

Dimecres passat vam dinar al restaurant Pinocchio, de Borriana. M'hi vaig entaular amb dos gestors culturals, Segon Plavi i Jesús Broch, i amb el periodista, escriptor i veterà gastrònom Emili Piera, autor d'aquesta superba síntesi de la manera valenciana de menjar que és La nostra cuina (Bromera, 2002; amb fotografies de Francesc Jarque).
   Pinocchio és un establiment regentat per Vicent Bou. Conec Bou des que vam cursar junts el COU, quan encara n'hi havia. Han passat, des d'aleshores, trenta-tres anys. Aquells monyicots que vam coincidir a l'institut de Borriana mentre ens sobrevenia -com una catàstrofe magnífica- la majoria d'edat hem anat fent via. En aquests anys he coincidit amb Bou en diferents llocs, usualment pizzeries. Vicent Bou s'obstina a regentar llocs de restauració sota aquesta etiqueta, que encara usa en Pinocchio. Tants anys després, però, ha comprés ja que la gastronomia valenciana no té res a envejar a la italiana, i per això entrar al Pinocchio disposat a engolir-se una simple pizza és com passar una vetlada amb Irina Shayk i limitar-se a jugar-hi al parxís...

Vicent Bou, del restaurant Pinocchio (Borriana)

   Vicent Bou, aprofitant tot el que ha aprés sobre cuina, ha perfeccionat un suquet de rap i coent que anomena "Suquet borrianenc", un plat que conjumina el millor de la nostra mar i l'excel·lència de la nostra costa. És una creació original que vam poder tastar dimecres entre moltes altres delícies, i que aprofita un element característic de la gastronomia borrianenca, el coent. El descric així en La memòria del sabor: "El coent és una mena de llonganissa seca típica de la capital de la Plana Baixa, feta amb panxeta i magre de porc, amb l’afegit d’un poc de pebre natural extret de la caiena xinesa. El resultat és un embotit cepat, de sabor excel·lent, peculiar i inigualable. He llegit, a més, uns apunts peculiars relacionats amb aquesta caiena. Segons sembla, el pebre que se n’extrau conté una substància (la capsaïcina) que té propietats antioxidants, bactericides i analgèsiques, a més de propiciar la digestió i la millora de la circulació i contribuir a apujar l’ànim".
   Es comprendrà, després d'aquesta descripció, que els comensals vam acabar la dinada amb un humor majestuós, i ens vam comprometre a glossar els luxes de la cuina que acabàvem de tastar. I ací teniu, per acabar, la recepta del plat en qüestió, perquè circule urbi et orbe.

Suquet de rap i coent (per a 4 persones)

Ingredients:
  Per al caldo: Mig quilo de morralla i peix de roca (gallineta, serrans, cintes...), un porro menut, una ceba, dos carlotes mitjanes, una dotzena de crancs, 4 o 5 galeres, el cap d'un rap d'uns 800 grams.
  Per al suquet: la cua del rap, una pota de polp, tres coents, dos creïlles grans.
  Per a fer el caldo: sofregiu el porro, la ceba i les carlotes tallats a trossets. Després poseu les galeres tallades per la meitat i els crancs sencers. Ho sofregiu tot i hi posem 2'5 litres d'aigua. Després afegiu la morralla i el rap, sense esperar que bullga l'aigua.
   Quan comence l'ebullició baixem el foc al mínim. Aleshores s'hi afigen quatre creïlles senceres (després les pelarem i les trossejarem). Ho heu de mantindre al foc uns vint minuts, regulant-ho de sal, i després deixeu-ho reposar una hora. Al final caldrà colar el caldo resultant.
  Però el suquet estaria greument incomplet sense la picada, aquesta glòria inigualada de la nostra cuina.

Ingredients de la picada: 4 llesques de pa, un gra d'all, un grapat de jolivert, una cullerada de postres amb pinyons, 100 grams d'ametla mòlta en pols, una cullerada de café de pebre roig, una cullerada de café de nyora, una mica de nou moscada, un coent triturat, sal, un polsim de timonet i una fulla de llorer.

  Fregiu el pa i tritureu-lo. Després, coleu-lo perquè amolle l'oli. Poseu una paella al foc i pegueu-hi unes voltetes als alls, els pinyons i l'ametla (per eixe ordre). Després afegiu-hi el pebre roig i la nyora i de seguida el pa, el llorer i la nou moscada. Poseu per damunt un polsim de sal i afegiu-hi el coent i tritureu-ho tot fins que forme una pasta.
   Una vegada tenim el caldo i la picada preparats, podem procedir. Agafareu dos coents, els pelareu i els fareu a boles. Amb la cua del rap, en farem medallons de la seua carn. Caldrà sofregir el rap i els trossos de creïlla que hem tret del caldo, i després ho mesclarem tot amb les boles de coent crues. Ara posareu al foc el caldo i la picada i, quan començarà a bollir, als cinc minuts posareu el rap, la creïlla i el coent. En deu minuts ja es pot apagar el foc i llavors es posa un poc de picada per damunt per a què quede un poc més consistent. Si tot ha anat bé, quedarà una menja entre caldosa i melosa (segons hagem regulat la picada), d'un sabor original i consistent.

Bob Dylan, setanta-cinc anys després

Por: | 12 de junio de 2016

Bob Dylan acaba de fer setanta-cinc anys. Sí, el vell Robert Allen Zimmerman va nàixer el 24 de maig del 1941 a Duluth (Minnesota). Per a tipus com jo -i molta altra gent de diferents generacions-, Dylan és com un parent llunyà, aquell oncle esquerp i malcarat que no freqüentava mai les reunions familiars, però que et deixava sempre, fent-se el desmenjat, el regal més preuat. Ara m'adone que porte tota una vida amb ell, que el seguisc des que tinc ús de raó. Quan tens setze anys i poses per primera vegada Mr Tambourine Man al plat, els primers acords de la guitarra acústica desperten en tu uns efectes mobilitzadors i vitalitzants que et marcaran per sempre. És difícil, en realitat, escoltar àlbums com Blonde on Blonde (1966) o Blood on the Tracks (1975) i mantindre qualsevol forma de la indiferència. Per a algú que als vint-i-cinc anys ja ha compost cançons com Just Like a Woman o Visions of Johanna podria ser comprensible la temptació de considerar acomplerta la seua participació en els misteris de la creativitat i fins i tot la simple presència al món. La biografia de Dylan, però, és massa coneguda perquè necessite cap digest apressat. Després de Blonde on Blonde, un acident de moto mil vegades glossat va estroncar el torrent de màgia pura amb què havia inundat tot Occident. Es recuperaria, però ja no seria mai més el mateix (és algú, amb el pas del temps, cap vegada el mateix?). La seua carrera, plena de daltabaixos, conté, tanmateix, un bon grapat d'obres mestres en els últims cinquanta anys.

Bob Dylan


A l'altura de la seua llegenda, el mestre ha celebrat un aniversari tan rodó a la carretera. El Never Ending Tour fa anys i panys que porta Dylan arreu del món. I ara és hora de posar la cara B d'aquest article: si algú ha descobert el de Minnesota ara mateix, li recomanaré que no acudisca a cap dels seus concerts. És una experiència massa decebedora. Com ha explicat moltes vegades el col·lega Diego A. Manrique -i hi coincidisc totalment-, la fúria amb què Zimmerman s'autodestrueix en directe, destrossant sistemàticament el seu repertori, és indigna d'ell o digna, alternativament, d'una millor causa. Quan has escrit Like a Rolling Stone (considerada unànimement la millor cançó rock de la història) no tens dret a esquarterar-la sense pietat, menysprear-la, disfressar-la i botar-li foc com fa Dylan en directe, des de fa més de trenta anys. Jo vaig poder assistir a una d'aquestes cerimònies al juliol del 2006, a València. Era la vespra de l'arribada a la ciutat del papa Ratzinger, una visita de què encara es parla, i no precisament per motius sacres: la trama Gürtel -llavors activa, però encara en l'ombra- havia ordit un pla colossal per embutxacar-s'hi més de tres milions d'euros. A Dios rogando....
Dylan en directe és un bluf, però tenim els discos, aquelles meravelloses gravacions on un artista en estat de gràcia creava, en poques hores, obres mestres immortals. Sí, ara sent el mormoleig suau de les guitarres elèctriques mentre Dylan bufa a l'harmònica en Visions of Johanna, el tema que vull que facen sonar el dia del meu soterrar. I, per si no en tenia prou amb la versió canònica, en el volum 12 de The Bootleg Series (The Cutting Edge, 1965-1966), hi ha tota mena de gravacions alternatives de Highway 61 Revisited i Blonde on Blonde, el disc més important i decisiu (amb el permís de The Beatles) de la música popular moderna.
Hi ha un Bob Dylan ajupit al fons de la memòria col·lectiva, un paio amb guitarra i harmònica i tot de sons entremesclats al cervell, lluitant per conformar-se i escapolir-se'n. Aquest Dylan acaba d'arribar a Nova York. Som a l'any 1961. És un esclafaterrossos més que ve del country, del rerepaís immens i inadvertit. Toca per deu dòlars en antres on sempre hi ha una xica fent strip-tease. Un any després, ja escriu els himnes de la seua generació. Però podria haver anat tot malament, l'èxit és una bagassa esquiva. Podria haver sigut com el protagonista de la pel·lícula Inside Llewyn Davis, dels germans Coen. Els mateixos antres, la mateixa xica amb les peres a l'aire però, al final, el fracàs absolut, l'oblit.
Avui, però, no celebrem això, sinó els setanta-cinc anys d'una vida plena de troballes prodigioses. Hi ha Mozart, i hi ha Bach, i també Vivaldi i Chopin. Reverencie els clàssics, com ha de ser, i, tanmateix, quan sent els primers compassos d'un bon grapat de cançons de Bob Dylan, alguna cosa dins meu es transforma i és reclamat. Feliç aniversari, Bob. I per molts anys.

El dilema del PSOE

Por: | 29 de mayo de 2016

Pedro Sánchez, el líder del PSOE, és un home guapo. El seu rostre sense arestes, d'una bellesa cisellada, agrada a les dones. Un tipus ben plantat que passeja la seua altura elegantment felina de jugador de bàsquet entre els taurons de la política espanyola, on la circumstància de la telegènia no és menyspreable per a l'èxit d'un polític. Tanmateix, aquest cos atlètic i ben format fa temps que desprèn una flaire estranya. Molts ho han notat, però la majoria s'ha limitat a apartar-ne el nas. És una pudor inequívoca i molt poc ambigua: és la mala olor dels cadàvers, la ferum de la descomposició. Perquè Pedro Sánchez, per desgràcia, és mort, i no ho sap. Sembla, exactament, un personatge de novel·la hispanoamericana; potser, posem per cas, el Pedro Páramo de Juan Rulfo. El realisme màgic el protegeix, i ningú està disposat a trencar l'encanteri: tots, al seu voltant, li riuen les bromes, l'escolten quan parla, el posen als cartells més llampants. Un walking dead qualsevol, un mort que camina...

Pedro Sánchez

  A les eleccions generals del mes que ve, les possibilitats que la revelació del verdader estat de Sánchez siguen ja inocultables són molt poderoses. Una tempesta perfecta s'hi congria. El PSOE, aquest partit centenari que ha regit bona cosa de les responsabilitats institucionals en el règim del 78, és a punt d'enfrontar-se als seus temors més angoixosos. La coalició Units Podem, segons massa previsions, el sobrepassarà en vots i, llavors, els barons territorials socialistes trauran els ganivets i els enfonsaran en la seua carn ja exsangüe. Perquè Pedro Sánchez ja hi ingressa cadàver. I ell és l´únic que no ho sap.
   Des del 2011, el Partit Socialista Obrer Espanyol ha perdut milions de vots. La sagnia ha afectat la marca central i també marques germanes, com la del PSC. Les causes de cada cas són diferents, però el diagnòstic general és el mateix: el model socialdemòcrata, sorgit amb puixança de la reconstrucció europea del 1945, ha entrat en una crisi irreversible. Durant dècades, el socialisme democràtic va ser un vigilant fiable del capitalisme, el garant que el sistema podia adaptar-se a un món bipolar i servir de dic de contenció a l'amenaça comunista. La caiguda del mur de Berlín, però, ho va trastocar tot. Durant algun temps, encara semblava possible que el model socialdemòcrata (el capitalisme amb rostre humà) poguera mantenir una certa hegemonia simbòlica. El daltabaix del 2008, però, va ensorrar aquesta ficció. Zapatero va impossibilitar qualsevol eixida. Igual que va permetre la indignitat del ribot contra el nou Estatut de Catalunya (origen de l'ocàs del PSC), va encetar el camí sense tornada de la submissió al model de l'austeritat neoliberal (origen de l'ocàs del PSOE). De sobte, milions de votants es van sentir estafats, orfes, desorientats. Què volia dir, en un context tan brutal com el que va encetar la caiguda de Lehman Brothers, ser socialista? Pablo Iglesias, un obscur professor madrileny forjat en les lluites minoritàries de l'extrema esquerra, va veure la llum. La maquinària implacable de la història es posava en marxa.
   Ara que es parla tant del centre polític (una entelèquia rudimentària però útil), crec que és prou evident que l'autèntic partit centrista a Espanya ha sigut i encara és el PSOE. El centre perfecte: esquerrà en el model social i dretà en el model econòmic. La "dreta civilitzada" que ha fet el seu paper i, ara mateix, ja resulta inservible per a qualsevol que tinga menys de 65 anys. A les eleccions de juny, en tot cas, aquest caràcter centrista (de punt intermedi entre extrems) es veurà amb la màxima claredat. Perquè és obvi que Ciutadans no s'ubica en aquesta posició (això ho sabem bé a Catalunya i al País Valencià). PP i Ciutadans són la dreta i Podem i les seues confluències són l'esquerra (i després hi ha les forces estrictament nacionalistes, que juguen dins uns altres eixos). El PSOE hi tindrà, a l'endemà de les eleccions, el dilema més difícil de la seua llarga trajectòria: donar suport als uns o als altres. Qualsevol decisió que prenga, en aquest sentit, suposarà la seua destrucció. Les ganivetades vindran de la dreta o de l'esquerra, i en tots dos casos seran mortals.
  M'agradaria saber què passarà el 27 de juny, a l'endemà de les eleccions, però no en tinc ni idea. En aquest punt els lectors estaran arrufant el nas: dec ser el primer tipus amb accés regular a les tribunes públiques, en un país on tothom opina de tot i coneix perfectament la cura miraculosa per al càncer, que reconec la meua ignorància sobre un afer futur. Per això no m'agradaria estar en la pell de Pedro Sánchez. Un tipus tan ben plantat, tan atractiu, tan fotogènic. Un home tan jove que va morir tan bell...

Els Dissabtes Literaris, monstruosament delicats

Por: | 22 de mayo de 2016

Aquest dissabte vaig tindre el plaer d'introduir l'escriptora i amiga Anna Moner en els Dissabtes Literaris de Borriana. Sota aquest títol l'Agrupació Borrianenca de Cultura organitza, des de fa onze anys, unes trobades sobre literatura catalana, cada mes de maig. Fins ara hi han participat els següents escriptors:

2006: Vicent Usó, Vicenç Villatoro, Sam Abrams, David Castillo.

2007: Carles Alberola, Xavier Pla, Antoni Guzman, Martí Domínguez

2008: Joan F. Mira, Joan Daniel Bezsonoff, Sebastià Alzamora.

2009: Najat el Hachmi, Ignasi Mora, Emília Bea.

2010: Ferran Sáez, Santi Vallès, Mercè Ibarz.

2011: Manuel Molins, Josep Maria Pinto, Ignasi Aragay.

2012: Josep Piera, Carles Duarte, Pere Antoni Pons.

2013: Marta Pessarrodona, Alba Dedeu, Joan Pla.

2014: Eduard J. Verger, Albert Mestres, Isidre Crespo

2015: Antònia Carré Pons, Joan Lluís Lluís, Glòria Olivares

Cartell dissabtes literaris 2016

  A hores d'ara és una activitat plenament consolidada, de manera que constitueix el cicle de conferències de divulgació literària més important del País Valencià fora de la seua capital.

  Anna Moner venia a parlar-nos de la seua recent novel·la, El retorn de l'hongarès (Premi Alfons el Magnànim). Vaig escriure un comentari crític d'aquest relat al suplement de llibres del diari Ara, que tot seguit transcriuré. L'anècdota té un corol·lari divertit, que em conforta particularment. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves, en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir. I es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç per no poder deixar de llegir un bon llibre.

  "Monstruosament delicat": així va definir el seu relat Anna Moner davant el públic que omplia de gom a gom la sala d'actes de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. Una dona bella que té un món interior d'una riquesa exuberant. Li augure un gran futur com a escriptora. I ací teniu la meua impressió sobre El retorn de l'hongarès:

  "He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.

  Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del trasplantament definitiu.

Anna Moner 1

  Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.

  Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.

  Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament."

[Publicat en Ara, 9-5-2015]

Una fira a Ares

Por: | 08 de mayo de 2016

Ares del Maestrat és un petit poble de tot just dos-cents habitants situat al sud del Sistema Ibèric. Aquest dissabte, 7 de maig, s'hi ha celebrat una Fira del Llibre. Potser el lector d'aquestes línies, habitant d'una gran urbs -Barcelona, València...-, es riurà per sota el llavi tot maliciant-se quina mena d'interès pot tindre fer pujar alguns escriptors més de mil-cent metres d'altura per acontentar un públic tan migrat. En realitat, la història no va ben bé així. La Fira d'Ares és una institució modestament modèlica, pastorejada amb una il·lusió apassionada per Susanna Sebastià i un grapat d'entusiastes col·laboradors (Susanna i Carles Ripollés són els autors d'aquest bonic aplec de fotografies i poemes que es diu L'interior, que he prologat de bona gana). Com sabem tots els escriptors avesats a recórrer el país, és ben sovint als pobles més menuts on hi ha el públic més agraït i curiós, el posseït per una vitalitat i una curiositat més autèntiques.

Branques, de Meritxell Gené

  El cartell d'enguany el formàvem Lluís Meseguer, Martí Domínguez i jo mateix. Lluís acaba de publicar el recull d'articles de premsa La ciutat dels dies, a què m'he referit ací mateix també per la circumstància prologal (de vegades pense que passaré a la història de la literatura pels meus pròlegs: no seria un mal destí...). Martí, al seu torn, venia a parlar de La sega, aquesta intensa i excel·lent novel·la que tracta del món dels masovers, un tema tan emotiu per als habitants de les comarques de l'interior nord del País Valencià. Com que ja he escrit el que havia d'escriure sobre La sega (i ho podeu llegir ací), només em quedava emplaçar Martí per fer un bon àpat al seu mas -el de Monfort de Baix, als peus del Penyagolosa. La seua gentil esposa Tatiana i les seues vivaces filles, Aitana i Marta, van quedar com a testimonis.

  Pel que fa a mi, havia de parlar de La memòria del sabor. Era el final d'un llarg i intens periple que m'ha portat amunt i avall (Elx, Alacant, València, Castelló, Vila-real, Borriana, Barcelona....) explicant les delícies de la meua cuina materna. Aprofitant la temàtica, els restaurants de la localitat van preparar durant tot el dia receptes inspirades en les del meu llibre. I en vam fer els honors, no cal dir-ho.

  El programa es cloïa amb l'actuació de Meritxell Gené. Crec que per a molts -començant per mi mateix- la música d'aquesta cantautora lleidatana va ser un autèntic descobriment. El seu últim disc, Branques, és un sensual oasi harmònic de poetes d'arreu dels Països Catalans musicats per ella o per Jordi Gasion. Escoltant-la tranquil·lament en el cotxe, mentre baixava cap a la Plana, he quedat posseït per una veu que s'allunya del tòpic més suat -la "veu vellutada"- per obrir-se a registres insospitats, des d'un punt d'aspresa tel·lúrica fins dolceses molt delicades. En aquesta veu, Vinyoli, Estellés (que deu ser, ja, el poeta més musicat de tota la literatura catalana), Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Marià Villangómez o Salvat-Papasseit s'amotlaven a l'accent lleidatà, aquest preciós punt d'equilibri entre el català oriental i el nostre valencià. És així, amb tot just una veu i una guitarra (amb l'acompanyament ocasional d'altres instruments), on un cantant demostra el que val. I Meritxell Gené -una bella cantant, per dins i per fora- no hi necessita demostrar ja res.

  El motiu lul·lià de la portada del seu disc -l'arbre de Villangómez ("Arrelar, com un arbre, dins la terra..."), el de les "planúries de set i de pecat" de Joan Sales, el de l'amorós Manuel de Pedrolo ("Eixamplo les arrels per fer-me més semblant a una imatge promesa")- no pot ser més oportú. Enguany celebrem el set-cents aniversari de la mort de Ramon Llull. El seu arbre místic arrela a Lleida, a Ares, al Penyagolosa, a Borriana i a tot arreu on la nostra llengua i la nostra cultura troben un home o una dona que les estimen amb l'esperançat amor que mereixen.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal