Ahir dimarts, 3 de gener, vam inaugurar l'any a Morella amb una conversa fructífera. Convidats per l'ajuntament i pel Centre d'Estudis dels Ports, Fèlix Edo Tena i jo mateix vam participar en el cicle "Diàlegs dels Ports", que fins al maig del 2017 portarà a Morella un seguit d'autors molt diferents per a parlar de política, literatura, història o filologia.
En aquesta ocasió a mi em corresponia presentar la novel·la El guardià de les trufes, de Fèlix Edo (que dissabte dia 7 presentem també a Vilafranca). Molt a gust vaig glossar les virtuts d'un text que recupera la vida als masos de la comarca, ara que pràcticament tot vestigi d'aquesta peculiar existència ha desaparegut o està en vies de fer-ho. L'acte es va desenvolupar amb la generosa presència de públic que és habitual a Morella: sent com és aquesta una petita urbs de proporcions humanes, els seues habitants es comporten amb l'alta exigència civilitzatòria que hi correspon, i per això sempre és un goig acudir al seu reclam.
Després d'oficiar vam anar a sopar al restaurant Daluan. Al maig de l'any en curs farà deu anys que Avelino Ramon i Jovita Amela van iniciar aquesta peculiar proposta gastronòmica, que ara ja ha obtingut els rèdits que mereixia. Precisament el Daluan és un dels únics sis restaurants de les comarques de Castelló esmentats en Bib Gourmand, el distintiu amb què la Guia Michelin remarca els establiments que compten amb una "bona cuina a preus raonables", i que pot ser l'avantsala de les preuades estrelles.
Es dóna la circumstància que de les sis distincions Bib Gourmand del nord del País Valencià tres recauen en restaurants de Morella: el Daluan, el Mesón del Pastor i el Vinatea. Els meus amfitrions remarcaven que, en relació als habitants, aquesta era una ratio ben favorable. L'excel·lent sopar de què vam fruir va certificar la justesa del guardó. No hi va faltar la trufa o tòfona del terreny, aquest tresor amagat que encara ara desperta records de cerimònies una mica fantasmagòriques en la gent que va conèixer el temps del seu mercadeig clandestí.
El guardià de les trufes es titula, no per casualitat, el llibre de Fèlix, perquè els masovers també eren els encarregats de custodiar aquesta preuada joia gastronòmica, que requeria unes condicions climàtiques tan especials que ara ja són gairebé idíl·liques. Vaig escriure sobre aquest llibre en la revista El Temps. Ací teniu el meu text, que voldria convidar-vos a la seua lectura:
A casa sempre s’ha comprat la revista Hola. Cada dimecres, dins la rutina diària, ma mare no ha oblidat mai anar al quiosc i adquirir aquest acolorit magasín, que després ha estat en un lloc ben visible del menjador per poder ser consultat a pler tot al llarg de la setmana. Del seu paper couché de molt generós gramatge han emergit aquestes fotografies espectaculars dels membres de l’aristocràcia mundial i les femelles més belles i desimboltes (sovint, ai!, un poc putes) de la jet set. La fama i el luxe han encandilat els seus lectors com la visió del saló de la granja a través de la finestra fascinava Cathy i Heathcliff en aquella escena impagable de Cims borrascosos, de William Wyler.
M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava –i cite literalment- “la curiosa historia de Sinforosa i Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonés que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és un aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de llaurança i pasturatge i el ritme de les estacions. I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tenista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.
La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, el western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Benassal) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.